Jaume Santandreu: “Jo vull morir estimant”

Aquesta setmana passada començaren els encants de Sa Casa Llarga, a benefici de Can Gazà. Això ens ha servit per parlar amb Jaume Santandreu (Manacor, 1938), que ens conta, també el viatge de la volta al món dels seus jaumes.

La volta al món de tres mesos, Jaume. D’on neix aquesta fal·lera?

Jo ja tenc setanta-sis anys. No em conec del tot, encara. Però em començ a conèixer. Em conec prou com per no barallar-me cada dia amb mi mateix, i això ja és molt. Aquest autoconeixement m’ha deixat dues coses clares: que són els dos vicis que tenc. La gent se salva pels vicis, no per les virtuts, que són una cosa que ens ve imposada per la societat, per l’educació, pel sistema. El que et neix, com a bon arbre salvatge, són els vicis. I jo només en tenc dos: un és donar, tenc les mans foradades, el meu goig és donar. Aquí no em deixen tocar mai cap dobler, perquè tot ho donaria. I l’altre és viatjar. Tant un com l’altre són vicis que he cultivat molt. I ho puc fer perquè tot ho gast en això. No tenc un pis, no tenc una hipoteca, no tenc un televisor, no tenc un cotxe. No tenc res. El dia que em mori no hi importa que vénguin els nebots a l’enterrament. La meva jubilació d’obreret em dóna per al meu vici de viatjar.

Has rodat molt de món ja, abans d’aquest viatge.

Sí. He estat a Àfrica del nord, l’Àfrica negra, al Perú. I tenia unes fites pendents com a rodamón, perquè més que un viatger som un rodamón: volia fer el transsiberià, i el vaig fer. Volia anar a l’Índia, i també hi vaig anar. Aquesta volta al món, que era la meva fita cabdal, ha estat una conseqüència més de la meva actitud enfront dels viatges. Jo no vaig amb avió, tenc claustrofòbia. I per això el meu ideal de viatge és el vaixell i el tren. I així he fet la volta al món, després de preparar-la durant tres i quatre anys, amb en Miquel Àngel, company de feina meu, en vaixell. Això abans era molt difícil, ara hi ha molts de creuers que ho fan. Si agafes un bitllet amb antelació et surten molt bé de preu. És a l’abast de tothom.

Com començau?

Agafàrem el creuer i férem cent dies de volta, cent dies de creuer. Va ser una experiència extraordinària. Però no tant pel que he descobert o pel que he conegut o visitat, sinó perquè vaig tenir cent dies de descans total, com si me n’hagués anat a Montserrat, Montserrat s’hagués posat a dins la mar i hagués començat a fer voltes. Un creuer és un hotel que camina. El primer dia et donen una habitació i són tres mesos llargs que allà és ca teva. Hem fet tots els oceans. Quan venien travessies llargues, que en cinc o sis dies no podies baixar del vaixell hi havia gent que es posava nerviosa. I això per a mi era l’ideal, perquè em vaig dedicar a escriure. He tornat amb tres llibres embastats. Ningú et molesta, tens una calma interior. Sant Ignasi feia exercicis de mes. Jo el vaig fer de tres mesos. He vist totes les postes de sol del món. He vist la lluna créixer i decréixer tres vegades. És una experiència única. Vaig viure un viatge de soledat.

Ho vares viure com un viatge cap a tu.

Totalment. Per a mi, el títol no seria “viatge al món”, sinó “viatge al meu món”. Imagina’t que de les quatre mil persones que hi havia dins el vaixell entre viatgers i tripulació, a l’hora de dir adéu em vaig acomiadar de quatre persones. Un dels motius pels quals volia viatjar era perquè estava fart de representar sempre un paper. Ara mateix, aquí tot lo dia represent un paper: “Oh que bé que hagis vengut”. Jo ja li vaig dir a en Miquel Àngel: “Si fan votació per triar els dos més antipàtics del viatge sortirem tu i jo”. Si em demanes: “Recomanaries cent dies dins un vaixell?”. Jo no recomanaria res. Cadascú ha de fer el seu viatge. En Miquel Àngel ho va passar molt bé perquè duia ganes endarrerides de llegir. D’ença que fa feina a Can Gazà no tenia temps de llegir. Al vaixell ell llegia i jo escrivia. I aprofitava per caminar: en deu voltes a proa feies cinc quilòmetres, perquè te’n facis una idea. A tot això hi has d’afegir que cada un parell de dies arribaves a port, a tots els indrets del món. Tenc un renebot que és un ésser extraordinari perquè té la capacitat de formular els seus sentiments des que tenia un any i mig. Jo sempre li deia: “És puta, la vida, Toniet”. I ell responia: “No, tio Jaume, no, tio Jaume”. I se n’anava a sa mare i li deia: “El tio Jaume diu que la vida és puta i jo som ben feliç”. Quan vaig tornar li vaig canviar la frase: “Toni, ja no et vull dir més ‘és puta la vida, Toniet’, ara et diré ‘és molt gran, el món, Toniet, és molt gran'”. Això et dóna una visió, perquè els ossos descansen, la ment descansa, et trobes moltes d’hores amb tu mateix. A més es complien unes dates molt redones. Complia setanta-cinc anys de vida, i cinquanta anys que me n’havia anat de missioner al Perú. I és aquí on et tornes a trobar amb tu mateix: “Fa cinquanta anys, com anaves Jaume?”. Anaves en sotana, amb coroneta feta, amb un santcrist penjat, amb una calor que es morien. Em record que don Miquel Febrer, que era un carca, es va lleva la sotana i jo li vaig retirar la salutació perquè la sotana m’havia de guardar la virginitat i el fill de puta no la va guardar. I ara em trob amb setanta-cinc anys, entrant a la vellesca, entrant a la darrera etapa de la meva vida i demanant-me què vull i què no vull. I al marge d’això, et quedes també amb aquestes espipellades de món, i veus que el món és molt gran.

I molt divers? De vegades patim perquè tot s’uniformitza irremeiablement…

Molt divers. Tornes amb la ràbia i la llàstima que et fan els occidentalets de merda blanquinosos, que som no res, que dins els sis mil milions d’habitants de la terra no som ningú i ens pensam ser el pern del món. A Àsia hi ha quatre mil milions de persones, amb una altra manera de veure el món i la vida. Ara bé, és clar que tu pots admirar una altra civilització, però només et pots identificar amb la teva, i per això la gent quan viatja diu “ah, això pareix sa Bassa”, o “això pareix Porto Cristo”. Per cercar racons que et recordin Porto Cristo, vés a Porto Cristo. A mi el que m’ha impressionat no és l’exotisme, perquè quan has fet el transsiberià en tercera classe, has estat dues vegades a l’Índia, quan has viatjat a peu per l’Àfrica, quan has hagut de botar per la finestra d’un tren de Tanzània, ja no hi ha res que t’impressioni. El que t’impressiona és veure gent de la teva nissaga, de la teva civilització que ha estat capaç de fer una història nova. I jo recordava allò de n’Espriu que deia: “Diuen que al nord hi ha un poble, ric, culte…” i mirava els països del nord d’Europa, que ara han declinat. El punt fort de la nostra civilització ara és Austràlia i Nova Zelanda. Si tengués un fill li diria “ven el que tens i parteix cap allà”. Allà tenen el 0’1 per mil d’aturats. El resultat de la colonització espanyola a Sud-amèrica ha estat església i misèria. El que més t’impressiona d’Oceania és que aquest país nou el feren els presos i els condemnats a mort que enviava la Commonwealth. I al mateix temps són realistes. Tanquen les portes a la immigració. Per entrar-hi no basta un passaport. Ajuda’ls al seu país, però no els deixis entrar i que estiguem malament ells i nosaltres. Si tu tens una barqueta que va carregada, no hi deixis pujar més gent. Nova Zelanda no arriba a quatre milions d’habitants, i té una extensió com mitja península Ibèrica.

Has trobat, en aquesta passejada pel món, cap espiritualitat que t’hagi arribat més endins, més sana, més humana?

M’agrada un lloc com Austràlia, amb llibertat suficient per tenir la teva pròpia espiritualitat, i el teu propi ser. A l’Índia, per posar un cas, poden tenir tota l’espiritualitat que vulguin, però la meva nissaga, els gais, només per estimar-ne un altre del seu mateix gènere tenen pena de mort. I et diuen “això ja està arreglat”: els teus collons estan arreglats. L’Índia, la Xina, l’Àfrica negra: per tot hi ha pena de mort per estimar-se dues persones del mateix gènere. Jo veig el món des de mi i em deman on podria ser jo mateix si volgués tenir fe? A Sidney vàrem anar a un canòdrom: només la manera com tractaven els cans… Jo voldria ser un ca de carreres a Austràlia. I sobretot, que tothom pugui tenir feina. Me’n fot si són de dretes o si són d’esquerres. L’espiritualitat és per arribar a la felicitat, i si no, a ca una puta els sords. Quan demanaren a en Freud què necessitava un home per ser feliç no ho va dubtar: “Treballar i estimar”. I jo vaig arribar allà i vaig veure que una gent podia fer feina i podia estimar, estimar qui volgués. Aquests han trobat l’espiritualitat. L’òpera de Sidney l’associi també a una altra part de la meva vida: l’estètica. Sempre que en veia fotos deia: “Quin pegat, s’han menjat el panorama”. Però quan ets allà ho veus com una copinyeta, i entres dedins i és una meravella d’art d’arquitectura, i et trobes amb els déus de la teva vida, que són la bellesa, la llibertat i la feina.

Parles sempre dels jaumes que t’habiten. En aquest viatge has descobert cap altre jaume nou?

No. El que sí que he descobert és que el règim que hi ha dins la nació de can Jaume és bastant injust. Hi ha jaumes més fermats i més humiliats que els altres. No n’he descoberts de nous, perquè ja em basten els que tenc, no en vull més. Faig control de natalitat de jaumes. Però m’agradaria que hi hagués més justícia per algun jaume.

Quins són els jaumes maltractats?

El més maltractat és en Jaume dèbil, que és el que no volen treure mai. Les famílies que tenen un fill discapacitat procuren no treure’l. A mi em passa el mateix, el Jaume dèbil, sentimental, histèric, el Jaume que necessita espai, ha estat maltractat. Només de veure aquestes dues nines del rei nou que diuen que han posat a Espanya, ja tens llàstima, perquè les veus tan condicionades pel paper que han de fer…

I són infants.

I són infants! I jo des que vaig anar al seminari he conviscut amb un Jaume que li fan fer el paper. El Jaume dèbil és el que té plorera. I l’altre Jaume que no sé com fer-li justícia és el Jaume condemnat a escriure. Jo no som escriptor, com en Miquel Àngel Riera, que deia que ell era un home que escriu. Jo tenc un Jaume que escriu que protesta.

Hi ha Jaumes amagats, però també hi ha un Jaume que surt.

Aquell Jaume més histriònic. De vegades he anat a presentar qualque llibre i he pensat meam què em demanaran, si l’argument, o l’estil, o la tècnica. “I Can Gazà com va?”. Can Gazà a prendre pel sac… Però els marginats no.

Quins llibres són aquests que has escrit?

Embastat, només els he embastats. Falta repuntar. Un és un llibre de poemes. Mentre l’escrivia li vaig posar el títol de “Vaixell de noces”, per això de les noces de diamant de la meva vida. I ara el títol serà d’un vers del llibre: “El mar esgarrifa rampes”, que diu: “El mar esgarrifa rampes, amb noces de diamant, l’eternitat sou vosaltres, jo vull morir estimant”. (S’emociona). Estic condemnat els vint-i-cinc anys que m’esperen a fer el ridícul. Que putes! No havia pogut plorar mai: “L’eternitat sou vosaltres”.

I els altres dos llibres?

Un és una crònica del viatge, un dietari. Però del meu viatge. Hi ha mil fotos per internet. No faré descripcions del canal de Panamà, parlaré del meu canal de Panamà. I l’altre és una novel·la, que l’he d’acabar, encara.

Quina és la tesi, de la novel·la?

Es titula “Operació Tiara”. L’argument és simple. Es mor en Francesc, el papa actual, i la gent crida “clonació, clonació”. Volen un clon d’aquest home que els ha solucionat la papereta: molts de gests i poques gestes. Però la gent volia una cosa així. Jo parl del successor d’en Francesc. El faig peruà i jesuïta. Descric aquest home que arriba a papa des del Perú. L’argument fort és que aquest home tenia un al·lotet negre que l’estimava molt i va arribar a capellà. Aquest capellà escriu un evangeli per fer xantatge al nou papa: “O apliques aquest evangeli, o jo ho dic tot, i haureu acabat tu i l’església”. Que és una mica el que feren a Benet XVI, que es va retirar perquè la màfia dels legionaris de Crist, quan ell es va atrevir a condemnar el seu fundador, li retragueren allò del germà, però no era el germà… Pots estar segur, tots estam tocats del mateix. Què passaria si sortís un antic amant del Papa i digués: “Eh! Aquí hi ha els meus collons o els teus”.

Per què aquelles figures que ens il·lusionaven acaben sempre en decepció? Obama, el papa Francesc…

Això ens passa per innocents. Tenim tantes ganes de trobar un governant coherent, decent… que ens deixam enganar per no fer una simple reflexió: “Aquest home, per arribar a papa va haver de ser molt fals”. Si no, no hi hauria arribat. El mal d’aquest papa és que no ens ha resultat un Joan XXIII, que era tan polissó que conscientment va enganar per pujar, i quan va ser a dalt va donar el cop. Només dos papes han donat el cop: en Joan XXIII i Benet XVI, renunciant, sent capaç de dir “jo em retir”, quan només el podia retirar déu. I aquest papa Francesc ha hagut de ser molt fals. Si hagués fet quan era cardenal el que li demanam que faci ara de papa, ja faria estona que l’haurien retirat, o l’haurien mort. El bisbe Casaldàliga, que és l’únic referent que tenim ara el tenen desterrat allà. El que jo dic ara, ja ho deia quan era capella, i em tragueren defora. Què pots esperar d’un papa que ha arribat a cardenal?

Totes les jerarquies religioses, no sols la catòlica, estan podrides.

Corcades. Tot el que es fa en nom de déu és perquè tu et penses ser déu. I un que fa de déu… val més morir-te. Déu pot apel·lar a tot, pots matar com en Franco. Si ets déu pots fer el que vulguis. I què passa? Si hi ha res o si no hi ha res… I per aquí t’agafen. Entre el sexe i la por de la mort, et tenen mort. Per ser lliures hem de començar a perdre pors.

Tu penses si hi ha res més enllà?

Jo pens que no. Ara, l’única vegada que vull fer d’aprofitat, si un cas, ha de ser després de mort. A hosteleria lluitàvem per tenir un dia lliure, i quan l’aconseguíem els qui estaven contra nosaltres l’aprofitaven. Ara el tercer president de la república independent de Catalunya serà el de Ciutadans. Jo, a tots aquests que ara estan contra la independència, quan Catalunya sigui independent jo els trauria defora. Per ciutadans indignes. Així com la llei et priva de l’herència de ton pare per fill indigne. Pensa que en Bauzá s’aprofita d’un estatut contra el qual va votar el seu partit. Què hi ha després de la mort? Com que no depèn de mi, què he d’anar a pensar! Jo crec que no, però respect tothom.

Però en acostar-nos a la vellesa necessitam un ferro calent on aferrar-nos…

Jo vull morir amb els ulls oberts. Vull ser com el capellà Poquet, que a l’hora d’afusellar-lo va dir: “A mi no em tapeu els ulls, vull veure la cara dels qui em maten”. Que això t’esgarrifa, sí. Jo tenc setanta-sis anys. On era en fa setanta-vuit? No era, no existia. El que no comprenc és que aquest sentiment de por te l’agafi un altre per dominar-te. Més enllà de la por i dels sentiments, hi ha el respecte als dèbils. Si un indiet t’ofereix un arròs no l’has de comparar amb el que menjaries a ca teva. Li has de dir: “Quin arròs més bo”. I això és el que feia jo amb el contraban de sagraments. Només em posava “fiero” als funerals. A mi no em convidaven a fer una xerrada, a mi em convidaven a compartir. I n’he fet milers i tothom n’ha quedat sempre content.

La figura històrica de Jesucrist, més enllà de jerarquies, ha estat respectada.

Sí, és un referent, malmenat, aprofitat, però és un referent.

Va ser un revolucionari.

És un referent, un revolucionari dins les seves coses. És un diamant pur que deu ser molt gran perquè ens ha arribat a través de tanta merda i no ha deixat mai de brillar. Ha de ser molt pura i molt neta una persona que l’església l’agafi com a instrument i no la destruesqui, i que encara et puguis identificar amb les benaventurances. Amb aquestes, les d’en Miquel Àngel Riera, i la de Can Gazà, ja no necessit res pus.

Dia 9 de novembre què passarà?

Ells es pensaven que aquest onze de setembre la gent ja no sortiria al carrer. Com més injustícies facin a aquest poble, més força tendrà. Imagina’t uns tancs o uns soldats a la plaça de Sant Jaume i en Mas que surt. Si ens fessin en Mas màrtir ens ho arreglarien tot. Una causa sense un màrtir no va bé. Tendríem un màrtir i ens llevarien la nosa i ja podríem tenir el president que volguéssim. Això no té aturall. I que després de trenta anys, quan érem quinze que cridàvem independència pel Born, passi tot això és una alegria molt grossa.

Com se sustenten aquests encants de Can Gazà? En què consisteixen? Són un acte social, econòmic?

Primer de tot són una fira. Primer anàvem a les fires a canviar el mul, i a trobar-nos amb els altres. Però també és per poder fer visible i palpable el lema de Can Gazà i d’aquests encants: “La dignitat d’un pobre exigeix que quan s’assegui a taula pugui dir ‘aquest plat de calent no me l’han regalat, me l’he guanyat'”. Una gent que fa tota aquesta feinada que es veu aquí es mereix això. Però és molt dur, perquè la puta beneficència de cristodeu ens ha tornat envair i ens ho espenya tot: tants d’anys de lluita per tornar a la beneficència! Ara tothom arreplega menjar, però no hi ha hagut cap sunami, només hi ha hagut una crisi.