El trasplantament

Ai, les paraules! N’hi ha tantes que ens evoquen tantes coses! I tantes que ens salven una glosa! I tantes que les deim cada dia tantes vegades! Però segur que tots en tenim qualcuna de preferida, que l’aprenguérem de la padrina, que és intraduïble, que la sentírem per primera vegada dins un bar, o a una conversa familiar, una paraula especial que no tothom coneix, però que sona molt nostra, molt del nostre poble, del nostre país. Si no et ve tot d’una al cap, pensa-hi una estona… I tria’n una. Quina és la teva paraula?

Amb aquesta pregunta demanàvem a cadascun dels participants a la trobada glosadora-amical de Binifaldó una paraula. Ells no sabien quin ús se’n faria. De les trenta-tres paraules donades, va sortir aquest conte. I d’aquest conte, un missatge entorn de la importància de la llengua en el món glosador. La narració, a més, va servir de fil conductor per a la mostra dels resultats de la feina feta durant tot el cap de setmana. Tot plegat va ser ben emocionant! Que vagi de gust!

Dins la boca se sentí la punxada decidida del bisturí. L’infermer xiuxiuejava al costat de la cirurgiana paraules incomprensibles. Potser parlaven de futbol, del coronavirus, d’Estefanía i Cristofer o del sopar d’anit passada. Potser es deien furtives paraules d’amor mentre li feien el tall. Anestèsia local, li havien dit, però el punxó assèptic li blaïa la llengua, o la hi acaronava. No ho sabria dir. Recordava poca cosa, d’aquell vespre. Havien glosat, i n’estava contenta. No havia estotjat cap cervesa de les que li havien oferit, ni havia guardat cap paraula per a llavor. Totes, les havia dites. Una cançó a l’estrúmbol que li feia jutipiris des del fons del bar, una insinuació intel·ligent i valenta sobre el poder térbol de l’apotecari dins l’Ajuntament per fer destralejar la concurrència una estona, una glosa coenta que va fer esclatar la disbauxa. I estava satisfeta, perquè havia passat per l’enrocador de les rimes més difícils, i havia superat amb nota cada embat dels seus companys de cadafal.

Només una vegada va restar atxul·lada davant una cançó adversària. Acotà el cap. Se sentia derrotada. La vermellor i l’empegueïment li salsien la cara com un sol d’agost i de migdia. I abandonà per un moment la lluita. Se n’anà cap al bany i entrà sense tenir gaire esment d’on posava els peus. Hi ha catxull a les tavernes els dies de gresca grenyal. Sentí un xic-xic davall els peus. Ben davant, el mirall, amb un aire retro, li evocava el pentinador de la padrina, i l’escalfapanxes amb el cossi, i l’arcada de marès que separava els dos aigovessos, i el binerbo el dia de les matances, ben davant les cases… els rentells surant dins el vinagre, els espiadimonis fent batrala sigilós ran de l’aigua verdosa del safareig, on feia navegar, talment llaüts blanquíssims, barquetes fetes d’escorça de pi emblanquinades amb calç. La pàtria és la infantesa.

Alçà l’esguard cap al mirall, altra vegada, treballadora incansable de la paraula, trescadora de mots i paisatges, indagadora d’ànimes i persones, i seguí amb els ulls dins el vidre el camí dels xaragalls que els anys li havien traçat al rostre. Les arrugues ja no eren de riure. I en tenia una tracalada, tantes com tavelles a les cuixes quan era nina d’uè. Saps que hi anava, de bona.

De cop i resposta, amarada de nostàlgia, s’esbucà. Una mà per darrere l’engospà i mentre perdia el món de vista sentia l’olor del cloroform a la boca. I d’allà, a la pedra on ara, sense esma, provava d’avisar que no. Que la llengua no. Però el gatzoll quirúrgic havia acabat la seva feina gairebé a tall de campaneta. Amb prou feines podia moure el cap, però girà la mirada cap a la tauleta auxiliar, i la va veure allà, com un aixovar de carn, vermellíssima, glatint com un cor ple de vida, dins una safata d’or blanc talment un present per a una Salomé de bata blanca. La llengua. Pensava en els ulls foscs de l’apotecari, llosc com un talp, viu com una geneta, rancorós i perdonavides. Devia ser ell qui havia ordit aquella venjança? Com havia sabut que n’havia malparlat a la glosada? Per què la privava de parlar només per haver dit? Per què li feia tallar l’eina sense tenir present que li tallava l’ànima? Entre pampallugues, dins el quiròfan, s’imaginava aquell gorà marratxiner amb els ulls plens d’uixols i mosques vironeres succionant llengües de porc, però ara era ella la que colombrava un esdevenidor negre, amb aquella boca buidada d’ànima. On anirien, les paraules? Què se’n faria de la sonoritat? Qui donaria ara a cada mot el to, la cadència i la pausa? Qui recordaria dins cada conversa, dins cada cançó, dins cada vers les paraules que havia anat acaramullant a cop de memòria i amor? Podrien, els qui li venien darrere, servar com ella havia servat el gust de la terra, el so de l’aigua, l’olor de l’aire, l’ardència del foc en cada paraula? Sabrien reconstruir la pàtria de la seva infantesa? Canviaria el paisatge si canviaven els mots amb què l’havia dibuixat sempre? Canviaria la gent, si canviaven les cançons? Canviaria el poble, si canviava la llengua?

Amb aire compungit, l’infermer la convidà a alçar-se per pujar cap a planta. “Et convé descansar i estar tranquil·la. Serà demà, el trasplantament”.

A Rafel Crespí, in memoriam

Aquestes són les paraules proposades pels assistents a Binifaldó per confeccionar aquest conte:

Estrúmbol, jutipiri, binerbo, destralejar, embat, apotecari, aixovar, pampalluga, xiuxiuejar, enrocador, catxull, salsir, llaüt, llosco, tavella, acaronar, engospar, uixol, pentinador, rentell, tracalada, safareig, espiadimonis, grenyal, atxul·lar, batrala, cervesa, guarà, amarar, esbucar.