Les dones del meu dia

Dijous. Vaig a córrer: deu quilòmetres a una mitjana de 5:15 el quilòmetre. M’encanta veure els fruits de l’esforç. En tornar, una vegada dutxat, me’n vaig amb el canet cap a la plaça de les Verdures. He de comprar cebes de Figueres, d’aquelles morades, per fer-ne una natura morta, una fotografia. Me les ven la dependenta de Can Lluïset, tota amable i tota distreta alhora. Per fer les fotos, he de xapar les cebes fins que en trobi una amb dos ulls. No hi ha sort: les he de xapar totes, i a la fi, la darrera, en té dos. També he comprat uns cordons blancs per posar a unes sabates negres que tenc, totes dues juntes, i fer-ne, també, una foto.

Divendres. Dia 8, dia de la dona treballadora, un sintagma redundant… Tenc un dematí atraüllat, d’aquí cap allà, voltes i feines. A la una em pos a fer el dinar i a les dues i vint he d’agafar el tren. He pensat d’aprofitar les cebes tallades d’ahir, per no deixar-les perdre, i fer-ne un arròs pilaf, per acompanyar una carn torrada per a mi i unes verduretes torrades per a na Bel. No m’agrada frissar quan faig el menjar. El foc baix, l’olla calenta. El brou de verdures. La ceba morada que es transparenta dins la grogor de la mantega. No li vull donar més fúria. Passa el temps i decidesc renunciar a la carn i a la verdura torrades i convertesc l’arròs pilaf en un risotto. Tall dues carxofes i en tir les restes dins el brou. Després, quatre xampinyons. No hi caldrà res pus. Passa la una i mitja. Tir l’arròs dins el sofregit. I les cullerades de brou. Mentre es cou l’arròs aprofit per endiumenjar la casa en quatre grapades i vestir-me. Torn a l’olla i hi tir dues tallades esmicades de formatge maonès. L’aroma morat de les cebes de Figueres tiny l’aire groc de la cuina. Remèn amb cullera de fusta dins l’olla de fusa. Me’n torn a l’habitació i lleu els cordons blancs de les sabates unides, me les pos i guard els cordons seus originals, els negres, dins la motxilla de la feina. “Ja les cordaré dins el tren”, pens. Són les dues. Prepar un tàper per dinar a l’escola, perquè aquí ja no tendré temps. Pos el tàper, una forqueta i un torcaboques dins la motxilla, agaf la gorra i l’americana grisa i partesc. Vull fer via, però duc les sabates sense cordons. Arrib corrensos a l’estació i el guarda de seguretat em mira amb aquella mitja rialla: “Cada dia igual”, pens que deu pensar. M’escomet un company com si em volgués contar qualque cosa: “Em deixa”, li dic tot mirant el tren aturat a l’andana. Una munió de pares esperen els seus fillons, que han anat d’excursió amb l’escola. Quan som devora els vagons top els infants, i les mestres. El renou de la màquina pleistocènica de gasoil, els crits dels nins mirant els pares a l’altre costat de l’estació. Les mestres donant indicacions. Una estació de tren és una bella manera de trobar un poble viu. Hi ha cinc vagons, però només dos parteixen cap a Palma. El tren va estibat, hi ha gent dreta pertot. Incomprensiblement, no afegeixen cap vagó. Ja som dins el tren, pensant en el color lila de la cuina encebada que trobarà na Bel. I en l’aroma de formatge maonès en verdures que exhala el meu tàper. Amb el pantaix florint-me per la boca, cerc per seure. “Miracles, a Lourdes”, pens. Través el vagó i em sembla veure un seient buit. M’hi acost i, efectivament, no hi seu ningú. Però quan faig el gest d’asseure-m’hi veig que hi ha una motxilla, una bossa i un abric. Desistesc. “Siéntese, siéntese”, em diu una mare jove, mentre arreplega els embalums i els posa en terra. “Siéntese”, m’ha dit. Potser s’ha sentit intimidada per l’americana. O per ventura pels cabells grisos. No ho sé. La mare jove du unes botes altes, uns texans esqueixats i a davall els texans unes calces negres. Un jersei de coll barca li deixa al descobert una espatla blanquíssima i tersa. L’escot és tan exagerat que adesiara li guaita subtilment la copa blanca del sostenidor. Damunt les cames hi reposa una nineta que no deu tenir més de dos anys. La nina insisteix a estirar el jersei per avall. Vol mamar. “No, cariño, ahora no”, li diu la mare. Al costat hi seu una altra dona. I jo sec davant elles pensant que amb la meva motxilla damunt i aquella nina davant i aquelles dues dones, no és pla de treure’m les sabates i cordar-les, així que “ja les cordaré en ser a Inca”, pens. “Me encantan los chiquillos”, diu molt tendra la dona del costat, i afegeix: “Yo tengo dos”. Se li veu un cos de mare, de pits generosos i maternals, de mirada trista i amorosa. Se’n va cap a Palma a estudiar i va carregada de carpetes. No té feina, diu. I aprofita per fer “cursos”. “Antes vivía en Manacor”, diu la mare jove a la dona del costat. Però se n’hagué d’anar: “No nos entendíamos”, i se separaren. “Su padre se lo tomó muy mal y me amenazaba, decía que me quería matar”. “Yo también estoy divorciada”, li contesta l’altra amb veu molt serena i amb complicitat. La mare jove insisteix: “Me fui a vivir a Palma y conocí a un chico y ahora estamos juntos”, afirma com si volgués convèncer-se que torna a ser feliç. “Te gusta dibujar?”, li demana la dona del costat a la nina mentre treu un quadern i un retolador de la bossa. Es gira la nina cap a mi i comença a dibuixar. Du un ullet de vellut. “Se lo hizo ella misma y fuimos al psicólogo, ella me dijo a su manera que se lo hizo porque era lo que veía que me hacía su padre a mí”.

“For technical reasons”, i canviam de tren com si canviàssim de país i de vida. De l’estruend del gasoil passam a l’assèptic motor elèctric. Jo amb la meva motxilla. La dona del costat amb les seves carpetes i la mare jove amb els seus calçons esqueixats i els seus embalums i la seva nina d’ullet de vellut. Avui és dia 8 de març i n’hi ha que troben que ja no ho paga recordar-ho.

El vespre torn a agafar el tren, però per anar a sa Pobla. Hi ha un concert d’en Miquel Serra. Ens encanta en Miquel i el seu grup. El seu secret és en la veritat de les cançons. Una dona carregada de senallons ve de Palma i dóna conversa a una altra que no té ganes de parlar. “Això és l’estació de Llubí”, diu (bé, “Llobí”, diu ella). “Amb aqueixa fosca fan por aquests llocs, i tan enfora del poble. Un dia hi vaig baixar i un home em va dir ‘no hi importa que espereu, madona, que avui hi ha vaga i no passaran pus trens’… creuràs que no hi va haver cap revisor que tengués orgues d’avisar-me? Me’n vaig anar amb una por cap a Llubí… i hi ha més de dos quilòmetres, ho sé bé. Feia una fosca que la podien tallar, aquell dia”. Arribats a sa Pobla m’encamín cap a Sa Congregació on en Miquel Serra hi farà el seu concert. Hi anam amb na Bel, amb la meva germana i amb dues amigues més, na Beatriu i na Maria Antònia. Duc el tàper buit del risotto dins la motxilla i l’obr per mostrar l’olor morada de les cebes a la meva germana, que refrenda l’èxit de la mantega i les carxofes i l’arrós bomba… curiosament de sa Pobla, una vila especial, sensible, diferent. Record el concert d’en Miquel a Manacor, de fa uns mesos. La mort amb pebres. Poca gent i poc entusiasme. A Sa Congregació el públic vibra. S’exalta amb la música, crida, xiula, anima, però sobretot escolta i percep, i es deixa amarar per les veritats d’en Miquel fetes cançó. Acaba el concert i l’aforament sencer aplaudeix gens protocol·làriament, demanant el bis mentre dic a na Bel que en Miquel no ha cantat la de les amigues de sa mare. S’acaben les mamballetes i tornen sortir a l’escenari en Miquel i en Simó, i la canten: “Ses amigues de mu mare…” i m’escarruf de com la catarsi de l’art d’en Miquel li fa cantar aquesta cançó d’una manera tan serena i tan corprenedora alhora.

Dissabte. És l’endemà de tot plegat. He anat a dinar a fora vila, a ca mon pare i ma mare. Ma mare escura i li telefona la seva cosina, que al cap d’una estona es presenta amb un senalló per carregar d’ous, una colflori, llimones i qualque verdura més. Però s’asseu i comença a debanar: “Divendres vaig fer una coca tan bona! De verdures, i hi vaig posar mollets per damunt, els hi pos cruus perquè així amollen el suquet a damunt la coca”. La va trobar tan bona, la coca, que “la me vaig menjar quasi tota jo i m’ha com a desbaratat la panxa”, diu llépola. “Tu”, demana, “i la padrina d’aquí deçà com està?”. Ma mare li contesta: “Ahir vaig anar a veure’ls i na Catalina em va dir ‘meam passa i em diràs com la trobes’. A estones està bé i s’aixeca i d’altres pareix que s’ha de morir, però què vols d’una dona de més de noranta anys?”. “Na Catalina em va dir “si haguessis vengut fa una estona l’haguessis sentida cridar”. La cosina, encuriosida, demana: “I què cridava? Sa mare? Sempre he sentit a dir que quan perdem el capet cridam les mares”. I jo, que les escolt, record el dia que vaig entrevistar en José María Aguirre, que em va contar la seva estada al camp d’extermini d’Auschwitz: “No havia sentit mai tanta de gent cridant sa mare, jovenets de vint anys i homes granats plorant i demanant per sa mare”.

Diumenge. Fa un dia esplèndid i em pos la roba d’anar a córrer. He pujat pel pinar de sa Coma i a la davallada prenc cap al Collet i cap al cementeri. Davant tenc un altre corredor. Duc vent, molt, de darrere, i ja fa capavallada. Acceler la gambada, l’allarg. Pugen les pulsacions. Meam si l’agafaré. El cos sembla voler-ne més, i més. L’entrenament obté els seus fruits. Quan som a la ronda de Felanitx tenc l’altre corredor a escassos cent metres, vaig llançat. De sobte, alentesc lleument el ritme. Pas per la plaça de les Perleres, hi deu haver dues-centes persones que hi reten homenatge a les dones educadores, i pens, “una altra redundància”. Quantes n’hi deu haver, de redundàncies? Moltes, segurament, perquè la dona és la persona total, la que tot ho humanitza, segurament. La dona que ens fa, la dona que ens estima, i la que estimam, la dona dels senallons, i la dona que escolta, la que parla, i la que està tota sola. La dona que recorden els condemnats, i els desesperats, la primera paraula dels nadons, i la darrera dels dements. La mare víctima i la mare coratge. La dona agredida i la dona amorosa. La dona amant. La tendra. I la incondicional. La independent. I la lliure. Les dones. Aquestes, les dones del meu dia de la dona.