Eva Baltasar: “Per a mi la poesia és una de les moltes formes que pren l’amor”

Eva Baltasar (Barcelona, 1978). Poeta i escriptora. Ha publicat els poemaris Laia (Premi Miquel de Palol 2008), Atàviques feres (Premi Ramon Comas i Maduell 2008), Reclam (Premi Les Talúries 2010), Dotze treballs (Premi Benet Ribas 2010), Medi aquàtic (Premi Màrius Torres 2010), Poemes d’una embarassada (Premi Jordi Pàmias 2011) i la novel·la El camí de les flors. Vida limitada (Premi Miquel Àngel Riera 2013) és el seu darrer poemari.

Parlem del títol del llibre. Vida limitada sembla remetre al cèlebre aforisme (“Ars longa, vita brevis”). Què hi ha de tot això? És la poesia, en aquest cas aquest llibre, la fórmula màgica per aconseguir fer perdurable allò que sabem finit?

Sí, aquesta idea és present, com a rerefons, al llibre. La poesia té la capacitat de copsar el moment i servar-ne l’essència com a obsequi. Ara bé, val a dir que el valor de tot obsequi no resideix només en si mateix, sino en la relació que és capaç d’establir amb el seu destinatari, en aquest cas, el lector.

El poemari sembla tenir un cert gust per la forma, entesa en el sentit clàssic. Setze poemes distribuïts en tres estrofes de vuit versos (la meitat de setze, curiosament) cadascuna, amb un remat final de dos. És intencionat, tot plegat?

Per a mi la poesia és moltes coses, i entre elles és un ‘divertimento’. El gust per la forma ha d’ésser entès en aquests termes. El fet de cenyir l’art poètic a certes normes obliga el poeta a jugar amb les idees, amb allò que vol transmetre i amb el llenguatge. Jo gaudeixo d’aquest joc i m’hi recreo en cada poemari. D’aquesta manera aconsegueixo deixar-me acaronar per la bellesa del camí, de la construcció, a més de la gratificació que m’aporta el resultat final, el poema concret o el conjunt de poemes.

Els dos versos finals volen ser una estrebada, un cop d’efecte. Ho veieu així?

En certa manera, sí. Podríem dir que els versos precedents són el crit i els dos versos finals en són l’eco, dos versos que voldria que quedessin ballant a les retines del lector després d’haver tancat el llibre. En alguns poemes representen una síntesi, en d’altres són una interpel·lació o la concreció d’un pensament. En tots els casos, però, hi ha aquesta voluntat de copsar cert interès, de promoure la reflexió.

Diríeu que feu poesia vivencial? O a la fi tota poesia és vivencial, perquè neix de les emocions pròpies? Encara més, només és honesta la poesia que parteix de la vivència i l’emoció?

Honestedat i poesia són dos termes que no acabo de veure clar com encaixar. Diria que quan una persona escriu poesia -o ‘fa’ poesia, si ho volem veure des d’un punt de vista més artesanal- i viu aquest procés creatiu com una finalitat en si mateixa, d’aquesta persona se’n pot dir poeta i del que fa se’n pot dir poesia, encara que el seu estil no encaixi amb el que tradicionalment s’ha denominat com ‘poesia vivencial’. Crec que és possible assolir diferents graus de distanciament d’un mateix i que és en virtut d’això que podem considerar que hi ha poesia més o menys vivencial o emotiva. Pel que fa a mi, visc molt tancada en mi mateixa i en aquest sentit la meva poesia seria molt vivencial. Fins i tot en els moments en què semblo distanciar-me, es tracta d’un distanciament intern, sense sortir de mi mateixa.

En un vers parlau del “pas repetitiu del temps”. El temps és repeteix? És cíclic?

Amb el temps em passa com a Sant Agustí: sé el què és quan ningú m’ho pregunta, però en ser preguntada no sé com explicar-me. És cíclic o linial? De vegades penso que aquesta afició que tenim per les dicotomies ens emmalalteix. L’únic que puc dir, com a dona i com a poeta, és que he experimentat en mi el temps de moltes maneres diferents. He conegut el temps linial, m’han sorprès els cicles temporals, m’he sentit fora del temps i em costa pensar l’atemporalitat, per bé que l’intueixo. M’intriga, el temps, i és un tema recorrent a la meva poesia, sota múltiples formes.

Llegir és la sal per a escriure, dieu. El precepte mèdic restringeix la sal als hipertensos. L’escriptura és hipertensió o alliberament?

Per a mi és un clar alliberament dels altres, de l’exterior. La poesia m’ha ofert la possibilitat d’establir un vincle molt fort amb mi mateixa. Li dec una preuada oportunitat d’aillar-me però, alhora, de relacionar-me amb altres persones, els lectors, d’una manera que em permet preservar aquest entorn de solitud que m’és tan necessari.

Dieu: “Ja he assolit el punt artístic de la inflexió on ja no cal tibar la corda de la paraula exacta per arribar bé a lloc”. Això vol dir que la poesia és ara ja per a vós un joc d’essències més que no de presències verbals?

Com m’agradaria que ho fos tot alhora! Aquesta ‘presència verbal’ té molt pes en la meva poesia, però és ben cert que aspiro a l’essència. Tanmateix, sembla que totes les paraules del món siguin moneda insuficient per a atrapar ni tan sols un instant d’aquesta essència fugissera. De vegades, perseguir-la a través de la poesia és viure intensament.

Deia Miquel Àngel Riera que “la bellesa de l’home és que crea bellesa”. Vós en canvi afirmau que, en tant que humans, “la bellesa pura no ens tempta”. Són compatibles les dues visions?

I tant! No caldria anomenar la bellesa per a sentir-la, oi? La bellesa és. Se’ns pot fer avinent a través de la generació de l’obra d’art, com deia Miquel Àngel Riera, i també a través del seu gaudi, que ens transforma en dipositaris seus. Poèticament parlant hi ha un aspecte que m’enamora, de la bellesa: és la bellesa de la seva paraula i tot allò que la paraula evoca. Ara bé, quan he sentit que estava en presència d’una ‘bellesa tan pura’ com la del poema al qual et refereixes, m’he fet enrere, reduïda momentàniament a una humanitat incapacitant.

El llenguatge, la poesia, ens ofereix “la promesa creïble d’eternitat”. La poesia, o l’amor? Què ens fa perennes?

L’amor, per damunt de tot. Ara bé, per a mi la poesia és una de les moltes formes que pren l’amor. I, en el meu cas, és una forma vital.

Per acabar, com valorau l’obtenció d’aquest premi Ciutat de Manacor de poesia, i l’edició tan recent del vostre llibre guardonat?

Ha estat un gran honor, rebre aquest guardó. Només tinc paraules d’agraïment per a totes les persones que contribueixen a esperonar la creació artística en català, en totes les seves modalitats. També per a tots i totes les que contribueixen, amb la seva tasca, amb el seu temps, a difondre i promocionar el treball d’escriptors i de poetes d’arreu de les nostres terres. M’ha fet molt feliç ser reconeguda a Manacor i poder comptar entre les meves obres amb un poemari tan ben editat per Món de Llibres. Moltes gràcies.