Un portal obert

on

Aquesta olor de pi i de panades ve des Pinar de sa Coma o des forn de ca ses Tianes? Té olor la infància?

Sí, amics, per edat i per barriada, jo encara vaig sentir l’olor de les panades del forn de ca ses Tianes. No sé si d’aquells anys infantils perdura encara l’aroma d’aquell pa acabat de fer, o del llavorim dels tallers de fuster, o del cafè espès dels casinos. Com aquella corda de l’engronsadora, única relíquia devastada d’un temps passat, no sé si els records flairen o puden.

Sempre m’havia demanat per què tanta de gent, tants d’escriptors, tants d’artistes, guardaven sempre l’època de la infantesa dins la capsa secreta dels mites… A poc a poc, els anys m’ho han anat descobrint: per molt que cerqueu, no trobareu adolescents rabejant-se dins els dies beatífics de la seva ninesa. Els mites només són possibles des de la podridura de l’oblit. El record esdevé mite quan, per més que hi pensem, no som capaços d’acompanyar-lo del seu context. La memòria, mal que no ho vulguem, selecciona, tria i acaba enaltint a la categoria de mite indestructible allò que fins un determinat moment havia estat una vivència del costum o un vulgar record.

Avui, perdonau-me la gosadia, us mostraré el recorregut comercial de la meva infantesa del carrer de la Verònica, a Manacor. Cada vegada que en pas, els meus ulls semblen emboirar-se com ho fan les càmeres de cinema en voler transportar-nos a un temps passat, i de la visió d’aquest carrer vulgar d’avui, de portals tancats i de cases buides, m’envol cap a aquell Manacor ufanós dels meus anys de nin.

sastreria tomàs

Vivíem al número 20. A ca nostra mon pare feia de sastre i la part de davant de la casa era la botiga, la sastreria. Feia feina de cara al carrer, amb unes persianes que record de color blau cel sempre obertes de pinte en ample. El cosir requereix la claror del dia, però una persiana oberta també t’ofereix la possibilitat de veure passar la vida per davant, com una road movie que gira dins el projector eternament, i cíclica, només que el projector, a ca nostra, era aquella vidriera testimoni dels nostres dies infantils. Al costat de la màquina de cosir, mon pare hi tenia una cadira entapissada d’escai morat on s’asseien homes desenfeinats que venien a conversar-hi de futbol, de fora vila, d’animals o de caçar: “En sentir glapir la cussa, nyop, nyop, nyop, va sortir un canonget de dins el brut. L’apunt i pam! pam! Amb el doble el vaig sentir giscar, i encara no havia sentit el tro que na Bruna ja el me portava. No en tendré d’altra, com ella”. Els dissabtes hi havia un trànsit inhabitual. Un trànsit de gent a peu, que davallava rabent cap a la pista per anar a les carreres. I record també que per davant ca nostra hi passava en Pelleta, un home vell i descuidat, que per a mi, aleshores, semblava teletransportat del segle XIX i que, en veritat, devia ser així. Duia un despertador dins la butxaca del jac (sí, duia jac) i si en ser al casino s’adormia, es despertava cop en sec amb el ring estruendós d’aquell rellotge de corda. En aquell temps, els funerals encara es feien amb el mort de cos present, i un dels nostres deures infantils era guaitar al portal per veure si ja arribava el cotxe dels morts a l’església de Crist Rei i així poder avisar mon pare o ma mare que ja era l’hora d’anar a donar el “cel-a-vegem”.

Però bé, us cont tot això per situar-vos, perquè el que de veres m’interessava era parlar-vos dels comerços del meu carrer, avui ja tots, o gairebé tots, desapareguts. Ja us he parlat de ca nostra, i és d’allà, carrer de la Verònica avall, que comença la nostra excursió d’avui:

Ca na Rosa
rosa

Era una merceria, ben davant ca nostra, on es venien fils, botons, vetes, roba interior i altres coses per l’estil. La madona era na Rosa, Rotxeta de malnom, germana del barber Rotxet, i fadrina vella. Com a gairebé tots els comerços del carrer, la seva merceria era la part de davant de la casa. En el segon aiguavés hi feia vida na Rosa. Nosaltres hi anàvem a cercar poals d’aigua per beure, era una de les nostres feines infantils, ja que a ca nostra no hi havia cisterna d’aigua de pluja. Fa anys que na Rosa és morta i les persianes grises de la seva merceria esperen tancades un destí incert.

El forn de ca ses Tianes
tianesEra al carrer de l’església de Sant Roc, però molt a prop del nostre. En record l’olor de forn, de pa, o de panades, o de porcella rostida en èpoques senyalades. I en record també la madona, amb aquells dits vinclats per l’artrosi i per aquells segles acumulats de cendre, pastar i fènyer. També és morta, la madona del forn de ca ses Tianes. Un dia hi guaitaré pel forat del pany, per si me n’arribàs un esquit, d’aquella olor.

Can Bulla
can bullaEra una botiga de menjar, aferrada al forn de ca ses Tianes, però ja dins el carrer de la Verònica. Hi podies anar a comprar embotits i carn (tenien la carnisseria entrant a l’esquerra), verdures o també hi podies anar per un afluix. Era una botiga familiar i tant et podia despatxar la madona, na Cuana, com la filla, na Bàrbara, com qualcú altre que hi estigués disponible. D’allà era en Juan Manuel, un dels meus amics inseparables de la infantesa. Deu fer més de vint anys que no el veig i per més que la cerqui no n’endevín la fesomia. Li deien el nom en castellà perquè son pare era peninsular, n’Arturo, un home amb bigots que feia feina a Telefònica, o a Gesa, que sé jo! La botiga està tancada, però encara hi viuen, la família dels Bulles, amb na Cuana al capdavant.

Lanas Ardilla
lanas ardillaUna franquícia! Sí, senyor. Ho he cercat per internet, i Lanas Ardilla és una empresa basca que distribueix fil. Ben davant can Bulla, la casa era de na Catalina Sopa, una doneta vella vella. Una neboda seva hi va posar aquesta botiga de troques de fil per fer punt. Era aquell temps en què totes les dones sabien fer punt amb agulles, i encara més en raure va anar la cosa quan sortiren aquelles màquines teixidores. No sé quant de temps va durar Lanas Ardilla, però avui aquella botiga moderna i lluent, de rètol vistós i modern és només un mirall del temps que passa.

Can Frissan
can frissanUn bar, un cafè. Un casino. Feia cap de cantó i avui acull Ca l’Asturiano, un establiment també emblemàtic. Can Frissan rebia aquell nom per fer honor d’un cavallet anomenat així i que havia estat propietat de l’amo del bar, que acabà rebent ell mateix aquell malnom, i que avui encara conserva el seu nét, en Frissanet, que molts de vosaltres deveu conèixer. Ni ca na Rosa, ni el forn de ca ses Tianes, ni can Bulla tenien rètol per indicar la seva finalitat comercial. A Can Frissan sí que n’hi havia: unes lletres ben grosses amb el nom del cavall i el cap d’un cavall dibuixat. En record uns tons ocres, com a antics, gastats pel temps, en aquell retrat equí. Els dissabtes migdia partíem cap al Port, i quan teníem el bolic fet i tot a punt, anàvem a cercar mon pare a Can Frissan. Els meus ulls de nin astorat devoraven aquell Manacor esplendorós de deu o dotze taulades d’homes fent el tuti o el truc, amb aquelles veuotes cantant les quaranta o un retruc, i sempre amb aquell que esperava a un costat per suplir el qui abandonàs la partida, i que no s’aturava mai de donar mala vida: “Ara havies d’arrastrar!” o “I per què no has trucat, si duies el segon?”.

Cas Tabaquer Vell
tabaquer vellA dir ver, n’hi havia dos, de “cas Tabaquers”. Aquest, el de més amunt i situat a la mateixa illeta que can Frissan, el vaig veure poc temps, perquè va tancar quan jo encara era petit. La casa avui està tancada, i les persianes veuen descloscar-se’n la pintura mentre es deixen desballestar pels anys.

Papelería Verónica
verónicaAquí hi compràvem el material escolar: una cartolina, un boli, uns retoladors o unes pintures. Nosaltres, nins que menjaven lletres i imatges, en dèiem “sa Verónica”, així mig en mallorquí, mig en foraster, però la gent del carrer ho coneixia com “ca na Closca”, que era el malnom de la madona. Record que na Closca tenia un parell de filles, i un fill, tots una mica més grans que jo. No em demaneu per què, però m’ha quedat a la memòria que una d’aquelles filles era com una espècie de Marilyn Monroe manacorina, guapota i exhuberant, rossota, perquè les Closques, ja ho tenen, això de la rossor. I ara, si la veiés, per ventura no la coneixeria. Na Marilyn, mite dins les pupil·les de tots. Na Closca jove, mite dins les meves. Avui, d’aquell esplendor de paper de seda i gomes d’esborrar, en queda només un rètol mig despintat i unes vidrieres d’alumini envellit.

Can Coix
can coixJa sé que no era un comerç, sinó una fusteria, però era l’única que la memòria em serva en el nostre carrer. L’amo, Joan de nom, era un manacorí d’aquells que estiuegen a s’Illot, on exercia de captador de vots per al seu partit. Fou regidor i delegat de s’Illot a l’Ajuntament. Encara avui el podeu veure passejant per Na Camel·la amb la seva coeta de cabells grisos. A la fusteria, no sé per què, sempre m’he recordat que hi feia feina en Salvador Vencís, que m’ha descomparegut del mapa.

Cas Tabaquer
tabaquer nou
Aquí, anant per avall, s’acabava el nostre recorregut comercial. Era una botiga de queviures, i la duia la família de na Margalida Cortès, avui coneguda de molts de vosaltres. Eren una gent agradable, que, com gairebé totes les botigues d’aquell carrer, tenien el portal obert davant ca seva i no necessitaven rètol ni cap altra propaganda per fer saber als veïnats que allà hi venien “coses”.

Ca n’Aina Dent d’Or
aina dent d'or
Acabat el recorregut per avall, començam el recorregut per amunt, cap al centre. Una mica més amunt de ca nostra, ben davant cal metge Vert, al cap de cantó, hi vivia n’Aina Dent d’Or, una fadrina vella que venia també productes de la terra. Avui aquella casa sembla encara habitada, però ha estat “reformada” en la línia en què ho han estat molts d’habitatges d’aquell temps. Fa dècades que és morta, n’Aina Dent d’Or, però a mi encara em sembla veure el seu posat ancià de bona dona.

Ca na Ludi
ca na ludi
A només cent metres de distància de ca na Rosa, hi havia ca na Ludi, una altra merceria que ocupava una trinxeta impossible, on tot s’exposava i s’emmagatzemava en vertical. Botons i vetes, fils i sostenidors, braguetes i calçons de davall i tota casta de productes del món de la costura es podia trobar en aquest minicomerç. Na Ludi és peninsular però parla un mallorquí preciós, amb un deix estrany, però gens xampurrejat. Encara la vaig veure no fa gaire, i em reconegué i m’escometé per demanar-me com estaven els de ca meva. Avui, aquella merceria continua sent una trinxa. Ara, però, és inversemblantment habitada. Se suposa que hi deuen dormir de drets, verticals com les capses de na Ludi.

Hnas Pocoví
hnas pocoví
Hi venien làmpades i llums i bombetes i aplics. I decoració vària. N’eren les propietàries les germanes Pocoví, filles de l’Escolà Pocoví. Tenien el local ben davant ca seva i un rètol pintat que s’ha conservat a la paret, gastat de pluges i assolellades i que diu “Hnas Pocoví”. Per a mi, infant innocent d’aquells anys, va ser sempre “Nas Pocoví”, sense saber què punyetes volia dir aquest “Nas” i encara menys per què hi posaven una H a davant. Tancaren, també. I madò Burgueta, sa mare, encara és viva i veu passar els dies a l’antiga casa de ca l’Escolà.

Los Olmos
los olmos
Hi venien teles, i estava aferrat al forn de Can Ribot. Los Olmos es deia, i així constava en el rètol que presidia la botiga. L’amo, que patia del cor, solia seure a una cadira baixa cordada davant el portal. Magre i una mica encorvat per la malaltia, veia la gent passar com qui guaita per un finestró per amarar de vida els seus dies feixucs. Avui Los Olmos està tancat i on hi havia la botiga ara hi deu haver una estança més de la casa, encara habitada per la madona.

California
california
Era un bar. En una estança separada hi tenien un billar, però dels bons, d’aquells per jugar a tres bandes. El veïnat de davant ca nostra, en Reus, hi solia anar a jugar i deien que en sabia prou. Sempre em va fer sensació d’una categoria superior, aquella habitació amb aquells homes elegants esmolant amb guix els tacs cap a aquelles bolles feixugues. Amb els anys va anar canviant de mans, i canviaren el billar per les cartes, però de joc feixuc, crec que jugaven a Monte, i hi havia doblers a rompre. Si no ho record malament, l’autoritat arribar a precintar el bar. Tocat per un mal fat estrany, per aquest local hi han passat tota casta de bars, cafeteries i restaurants. Ara hi ha una pizzeria.

Can Ribot
ribot
El nostre forn. Diuen que el menjar que ens agrada més és el que es fa a ca nostra. I hi podríem afegir que el pa que ens agrada més és el que es fa al forn que tenim avesat. Així ens passava a nosaltres amb Can Ribot. Aquell pa flonjo que hi anàvem a cercar, i que sovint ens encalentia les mans gelades de l’hivern, moltes vegades venia amb una llepolia incorporada: la crosta besada. Dins el forn, en plena cocció, si els pans es tocaven en quedava una marca, molt més tendra i no encrostada per l’aire ardent, n’eixia la crosta besada, que no arribava mai sencera a ca nostra, escapollada per qui l’anava a cercar. És curiós que, una vegada deixat el carrer de la Verònica, ningú de la família hagi tornat a trobar bo el pa de Can Ribot. Queda clar que el gust, molt sovint, ens el dóna el costum.

Casa Juan
casa juan
Capejant el temporal i nu davant l’embat dels anys, aquest establiment encara avui serveix hamburgueses, perritos, pinxos i pollastres a l’ast. Nosaltres, qualque diumenge en tornar del Port, hi anàvem a cercar un pollastre que trobàvem boníssim, mentre observàvem en Juan, l’amo primigeni d’aquella hamburgueseria sense taules, pelant i tallant patates davant nosaltres amb una habilitat que ens embadalia. Sí, encara hi fan de tot, però ara les patates són congelades.

Desset comerços en poc més de mig quilòmetre de carrer. Desset maneres de sobreviure. És cert que el carrer de la Verònica era la continuació d’un dels camins que havien configurat la fesomia del poble, el camí del Puig de Son Talent, però igualment, d’aquells desset comerços als quatre d’avui hi ha moltes trenques ferm. Podríeu pensar que aquest post és un enfilall de batalletes contades per un qui ja no sap si és jove o si és vell, per un qui s’espanta de trobar-se mitificant la infantesa. Però no. No és sols això: demanau-vos el perquè d’aquell vigor, i el motiu de l’apatia avui sobrevinguda. Què ens ha canviat? Què feia possible la pervivència d’aquella gent sovint tota sola, sovint sense recursos, semianalfabeta, però capaç d’obrir un portal i mantenir-s’hi mitja vida? I què és el que avui ho fa inviable? Pensau-hi, pensau-hi… I mentrestant, si teniu un portal, obriu-lo. Hi ha res més guapo que un portal obert?

 

5 Comments Add yours

  1. Lina Maria Riera escrigué:

    I aquell poc més de mig quilòmetre de carrer cobria les nostres necessitats: llapis i gomes de ca na Rosa, cartolines i pintures de fusta de sa Verónica, unes calces de ca na Ludi, botons i cremalleres per als calçons de ca na Rosa, paper de París per a les americanes que feia mon pare de Los Olmos, el pa de Can Ribot (a vegades comprat a Can Bulla), un paquet de fideus de ca n’Aina Dent d’Or, un regal per a un combregament o un tassó per fer el menjar a les cusses de ca les Pocoví, un sac de serradís (per fer el vàter del moix) de can Coix, els cromos d’en Naranjito que venien amb els danones intercanviats a Cas Tabaquer, i el sopar dels diumenges en tornar de fora vila de Casa Juan. Qui és, avui en dia, que viu a un carrer qualsevol d’un poble i ho té tot?

  2. Catalina Riera escrigué:

    Gràcies per aquest relat,per a mi molt amotiu perquè jo vaig viure en aquest barri fins a nes 15 anys,i record molt bé tot això que dius.Moltes vegades vaig ajudar a ma mare a dur panades,coques o rostits a ca ses Tianes,a Can Bulla a comprar carn,i a cas Tabaquer de d’alt o de baix,ja que noltros estàvem a nes carrer Unió i quedava entre ses dues botigues,i per això l’anomenavem així,bé tots aquets comerços eren es que anavem dia si i dia també,i ja per acabar,a Los Olmos me varen fer es meu primer vestit plisat de tergal que no necesitava planxar,que va ser una gran novetat això des plisat.Bé gràcies i enhorabona.Ha estàt un plaer poder llegir-lo.

  3. Toni, no reconec cap dels comerços de la teva infantesa però mentre llegia el teu post no he parat d’evocar el meu carrer i els comerços de Llubí de quan jo era petita, molts d’ells ja desapareguts. Al meu poble, per la seva dimensió, era impossible trobar tants d’establiments en un mateix carrer però sí que existia aquesta dimensió econòmica, familiar, de subsistència que no em vendria de nou que es recuperàs una mica en el temps que correm.
    M’h agradat molt el teu article. Sempre és un plaer llegir-te. Besades.

  4. imma escrigué:

    era tota una aventura anar a comprar el pa des del carrer de Sant Roc ( no el de l´esglesia, sino el que ara tothom coneix com el de cal baciner) fins a can Ribot!! El pa mai arribava sencer. Record , amb el meu germà com un li envestia per un costat i l´altre per l´altre …. mmmm que era de bona sa crosta! i en arribar a canostra, ja demanaven si hi havia hagut rates pel camí. Ca na Ludi, ca na Rosa i “Sa Verónica”, tal com tu dius, mig en castellà mig en mallorquí. N´hi varem comprar moltes de “xuxeries” i bolis i cartolines, i també tot s´ha de dir, qualque Super pop. Deu meu… ses meves germanes hi compraven qualque fotonovela!!!! He trobat a faltar però, sa lleteria, que no anaveu a comprar llet voltros? O en el carrer des Barracar o a sa vaquera davant el molí den Beió, clar que allò ja no era el carrer Verònica, era SA VIA. Hi vaig anar moltes vegades jo, i això que a canostra a foravila hi teniem vaques en aquell temps. No sé si és mite o no la infantesa, però alguns records emocionen i de valent, i tots els problemes de llavors ara semblen insignificants… voldria tornar-hi, encara que només fos per pujar per Verònica i baixar pel Barracar, amb la meva bicicleta.
    Ah i per cert, la façana del número 20 ha canviat bastant, però encara la record amb el mostrador i la finestra amb en Tomàs a de dins.
    Gràcies Toni!!

  5. Quin viatge mes bell a la nostàlgia de la infància. Gràcies per haver retratat tan bé a la meva padrina i el seu forn. Els teus records de barriada tambè son part del meus records. Gràcies per fer-me recordar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s