El nostre 9N: que molts d’anys, Paquita!


urna-9n

Il·lusió, orgull, expectació, enveja. Però sobretot emoció. Aquestes són les meves impressions substantives, substancioses de la jornada de participació popular que avui ha viscut Catalunya. Sincerament, em va costar d’entendre la jugada del president Mas, aquestes ganes d’aigualir-nos el vi tebi i suau de la consulta amb l’aigua del “procés participatiu”. A la fi, però, les ganes de votar s’han imposat a la por de la llei espanyola del president Mas. Més de dos milions de catalans han expressat la seva opinió davant les urnes austeres i transparents d’un país que no està mai cansat de voler ser lliure. Els partits, empesos per la societat civil, s’han hagut de sobreposar a les ànsies de capitalitzar el moviment independentista i han participat, facilitat i impulsat la jornada festivodemocràtica d’avui.

El dematí escoltava na Sílvia Cóppulo (m’estalvii qualificatius sobre la seva forma de fer ràdio per no ser desagradable). Ronda de connexions amb Londres, París, Roma, Nova York, Sidney. A la ciutat australiana hi han votat 297 persones, més que en cap altra cita electoral, on mai fins ara s’havia arribat a les 200 persones. En un poblet del Principat, una al·lota natural d’allà es queixava amargament de no poder-hi votar, perquè estava censada a “l’estranger”, concretament a la “província de Castelló de la Plana”. Un guàrdia civil acompanyat del seu fill menor d’edat acudia a votar. En un altre col·legi, de bon matí, un mosso d’esquadra demanava a un jove si era “voluntari”. L’interrogat responia amb temor, amb por, que sí. “Som aquí pel que necessitin”, li ha contestat l’agent. M’ha agradat que el Govern de la Generalitat facilitàs la informació per vegueries, i que les províncies hagin passat a millor vida. La filla d’en Sebastià Garba, n’Aina, ha anat a votar amb els padrins, que són gironins. Ella, evidentment, només els hi acompanyava perquè és molt menor d’edat. Sa mare, que és gironina, tampoc no ha pogut votar, perquè està empadronada a Mallorca. Na Neus Picó, entusiasmada davant les imatges i els missatges que ens arribaven durant tot el dia des del Principat, manifestava la seva voluntat de viure en un país normal, i apuntava que, segons com, demanaria el concurs de trasllat a qualque institut gironí. N’Elisabet Gayà citava i refeia Guillem d’Efak i deia que on diu “dona” ella hi ha pensat “nació”: “Quan no tinc al costat la dona que estimo, estimo la dona que tinc al costat”. I s’endinsava com un negre dins una sueca en la reflexió sobre la nació i l’essència, la catalanitat mallorquina i les ganes irrefrenables de ser lliures. Mamadou Ndiogo, del Senegal, en una molt ben editada selecció de declaracions dels participants en aquesta festa de la democràcia, deia, en un català normal, que “voto perquè vull aquest país lliure”. Mentrestant, a milers de quilòmetres d’aquí, a un poblet perdut de la Tanzània massai, na Francesca Marí, na Paquita nostra, no podia celebrar els seus anys amb alegria completa, perquè veia com el seu país votava i creixia i renaixia, però ella no podria votar, simplement perquè era una catalana que havia nascut en l’indret equivocat, com tants d’altres catalans que no hem nascut ni vivim al Principat. M’he imaginat com hauria estat fer coa avui a l’institut Mossèn Alcover si haguéssim estat un país normal i sense esquarterar. M’hauria agradat acostar-m’hi com sempre, amb la càmera, per retratar-ho i participar-hi alhora. Saludant-nos amb els amics i companys, fent cas i una rialla, besant una nina guapa, sentint espires als ulls com per Sant Antoni o en una manifestació verda. Però encara no pot ser.

A Manacor una gran senyera estelada presidia el pont de la ronda de Felanitx. A Can Lliro, darrere les vidrieres, m’ha semblat veure-hi una urna quan hi passava per davant amb el cotxe venint de Sineu. La vida, però, hi ha transcorregut amb més o menys normalitat. Al puig de Sant Salvador de Felanitx, en Pau Vadell, na Glòria Julià i companyia votaven davant una catalaníssima urna. I tanmateix, som lluny a Mallorca, encara de poder engegar un procés com el que des d’aquella gran manifestació per la ribotada de l’Estatut va encetar un camí que no té tornada enrere al Principat. Però res no pot deturar el sentiment nacional dels catalans de Mallorca, ni de tots els qui, lluny de l’oasi principatí, ens sentim hereus i partícips de la història catalana. Res ni ningú, ni de fora ni de dins, pot dissimular amb eufemismes ni amb estratègies ni amb tàctiques polítiques el sentiment identitari dels catalans de Mallorca. No som, ni volem ser, una busca dins l’ull de ningú, ni tan sols una escapció de país. Ni volem molestar Espanya, ni volem molestar Catalunya. Nosaltres volem, només, ser. I que ens deixin ser. Per això una vegada més escric per reclamar una actuació responsable i a l’alçada de les circumstàncies per part de la societat civil mallorquina i, també, evidentment, de la classe política. Ja sabem que d’alguns partits en podem esperar poca cosa, tot i que sabem que dins cada un d’ells, diria que de quasi tots, hi ha persones sensibles amb el nostre fet diferencial. Però cal que els partits que estan per la defensa i promoció de les nostres senyes d’identitat es preparin i sàpiguen mirar-se dins el mirall d’aquest pont de mar blava per començar a construir un país modern, diferent i lliure i per reclamar sense complexos l’exercici del dret a decidir. Passaran més coses, perquè això no té aturall. I aquestes coses tendran unes conseqüències, inevitables, aquí. Primer, per l’efecte rebot espanyol. Espanya actuarà de forma “preventiva” amb nosaltres i voldrà esborrar qualsevol senya diferencial (Bauzá ja ha començat aquesta feina) i també augmentaran la pressió fiscal i consolidaran l’espoli a què ja ens sotmeten. En segon lloc,  però, hi haurà també, encara que molts s’entestin a negar-ho o a no veure-ho, una reacció empàtica per part d’un segment important de la població mallorquina, que entendrà, a la fi, que no hi ha mitges tintes, i que els missatges directes, clars, diàfans, sense eufemismes, les utopies possibles, són els que arrelen entre la gent desencantada.

Com ho farem, no ho sé? Quina relació tendrem els mallorquins amb el nou país català, tampoc. Res del que passi ens pot agafar amb la guàrdia baixa. A mi em semblaria del tot natural, però, que se’ns reconegués la nacionalitat catalana perquè igual com ara no puc comprendre haver de dir enlloc que som espanyol, molt menys ho comprendria tenint un estat propi que no em reconegués la meva filiació nacional. La nació i l’estat, però, són com l’amor i el casament. “Estic amb la persona que estim, però no m’hi he casat” vol dir “som català, però no hi ha cap estat que m’ho reconegui amb un paper”. “M’he casat amb la persona que estim” vol dir “som català i així ho reconeix el meu document d’identitat”. Per tant, que quedi clar, tant si m’ho reconeixen com si no, “estim Catalunya, perquè té un passat de lluita incansable per la llibertat”, vaja, que “és la meva glòria esser català per la meva història”.

És, amics, temps de somiar, i ara ja me’n vaig a dormir: aquest somni no me’l vull perdre. I vosaltres?

PS. Sempre hem recordat que na Paquita feia els anys avui per la cançó de na Cecilia: “Y cada nueve de noviembre, como siempre sin tarjeta, le mandaba un ramito de violetas”. A partir d’ara tendrem una nova fita per felicitar-la, l’històric 9N d’avui.

PS2. No he fet, perquè no cal, cap comentari dels “altres”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s