Escorpinejant-nos en minúscules païsses

Prefaci

El títol d’aquest escrit ha estat agafat d’un comentari a un article meu publicat a l’AraBalears dissabte passat. Des de Marratxí, un anònim “Téntol”, després de dir-me que havia “pixat fora de test”, deia que “escorpinejant-nos en minúscules païsses” no aniríem enlloc i que, si anava per aquest camí em convertiria en “gurú del no-res”. M’agradaria que quedàs clar que escric en nom meu i que, efectivament, no és la meva pretensió esdevenir gurú de res ni de ningú. Ara bé, com tothom que expressa la seva opinió de forma pública, m’agradaria incitar la gent al debat i a fugir de postures monolítiques massa sovint enquistades dins els partits polítics. En tots els articles i posts que he escrit he intentat ser correcte i respectuós i també he volgut mostrar una visió crítica de la realitat, no subjugada a res ni a ningú, només partint d’una forma de veure la realitat, que no és ni bona ni dolenta, sinó simplement la meva.

Les consignes funcionen

A mitjan setmana passada vaig veure un enllaç de la web http://www.mallorcadiario.com on es filtrava una taula de word amb l’ordre escrupolós amb què el bloc PSM-Iniciativa suggeria als seus afiliats i simpatitzants que havien de votar. No vaig compartir l’enllaç perquè no sabia fins a quin punt la font era fiable. Des d’Esquerra ja m’havien arribat, també, consignes de l’ordre de votació. Vaig publicar un tuit: “M’agradaria participar de manera neta i innocent a les primàries de MÉS, però els partits que en formen part no m’ho permeten”. No cal dir que les consignes han funcionat. No em val que PSM-Iniciativa ara diguin que han actuat així per culpa d’Esquerra o d’en Joan Lladó. Està ben fet o no hi està? A l’escola no hi ha res que em faci més ràbia que renyar un nin perquè xerra i que ell em digui: “En Yerai també xerra i no li dius res”. Però tu xerres o no xerres? I encara més: “Yerai, vols callar, per favor?”. “Jo? Però si jo no xerrava”, et diu després que l’hagis vist tres vegades seguides xerrant i a la tercera li demanes que calli. Els dirigents de PSM-Iniciativa s’omplen la boca de pluralitat i de llibertat de vot, i de les bondats infinites del sistema de vot triat per a aquestes primàries. Ho confés: a mi també m’encanta. El que no m’agrada tant és haver estat dels pocs beneits que han votat sense tenir presents les sigles sinó creient en un projecte plural, obert, d’esquerres, alternatiu i independentista. Si no milit a cap partit no és perquè no n’hi hagi cap que més o menys s’ajusti al que pens, sinó perquè no vull actuar mediatitzat per consignes, instruccions, bregues internes, odis atàvics i justificacions ideològiques de postures injustificables. Jo puc dir que vaig votar en consciència. M’imagín que n’hi ha molts que també ho poden dir. Ara bé, quants n’hi hagué que votaren seguint cegament les consignes? Fa alguns dies vaig posar de messions que la consigna seria escoltada, i que m’encantaria perdre-les aquestes messions. Però les vaig guanyar. Evidentment que PSM-Iniciativa pot dir que no es pot controlar el vot de 5.000 persones. De 5.000, clar que no. Però d’un grapat important, clar que sí. Em remet a les proves: la consigna publicada per mallorcadiario.com.

Consigna filtrada a mallorcadiario.com:

Al Parlament: 2 Margalida Capellà, 3 David Abril, 4 Joana Campomar, 5 Antoni Reus, 6 Agustina Vilaret, 7 Josep Ferrà, 8 Bel Busquets, 9 Miquel Gallardo, 10 Aina Bernat

Al Consell: 2 Margalida Puigserver, 3 Joan Font, 4 Mercè Bujosa, 5 Pere Fuster, 6 Apol·lònia Miralles, 7 Lluís Apesteguía, 8 Marta Jordà, 9 Sebastià Gaià, 10 Liniu Siquier.

Resultats finals de les primàries:

Al Parlament: 2 Margalida Capellà, 3 David Abril, 4 Joana Campomar, 5 Antoni Reus, 6 Bel Busquets, 7 Josep Ferrà, 8 Agustina Vilaret, 9 Miquel Gallardo, 10 Aina Bernat

Al Consell: 2 Margalida Puigserver, 3 Joan Font, 4 Mercè Bujosa, 5 Lluís Apesteguía, 6 Apol·lònia Miralles, 7 Pere Fuster, 8 Marta Jordà, 9 Sebastià Gaià, 10 Liniu Siquier

Si l’amic lector hi fa una ullada veurà que l’única persona d’Esquerra Republicana col·locada a la consigna és la cara visible del sector crític amb Joan Lladó dins Esquerra (alerta, no faig judici de valor de la postura d’Agustina Vilaret, simplement constat).  Sí, però, que faig judici de valor de la col·locació a la consigna del PSM d’Agustina Vilaret. Calia, senyors del PSM? Aquesta és la vostra pretesa neutralitat i pluralitat? No oblidem que el PSM és un partit, en els seus inicis, d’orientació marxista (tampoc no faig judici de valor, simplement constat) i això marca una disciplina fèrria entre la militància. De fet, l’únic canvi d’ordre en la llista del Parlament respecte de la consigna filtrada per http://www.mallorcadiario.com és precisament en la figura d’Agustina Vilaret. La proposen de 6 i acaba sent la 8. Ergo, el militant del PSM és més barcelonista que en Barceló, que seria el mateix que dir que són més papistes que el papa. Vilaret és independentista, i això, vulguis o no, sempre fa por, no és ver?

Pel que fa a la consigna d’Esquerra, la proposta era la següent:

Al Parlament: 2 Joan Lladó, 3 Maria Antònia Font, 4 Miquel Gaià, 5 Margalida Miquel, 6 Josep Muncunill, 7 Maria Antònia Llompart

Al Consell: 2 Miquel Àngel Sureda, 3 Maria de Lluc Bauzà, 4 Antoni Llompart, 5 Teresa Sastre, 6 Esteve Amer, 7 Margalida Vaquer

El resultat tampoc no dóna lloc a dubtes, sobretot a la llista del Parlament, que la consigna va ser seguida per la militància d’Esquerra

Al Parlament: 11 Joan Lladó, 12 Maria Antònia Font, 13 Miquel Gaià, 14 Margalida Miquel, 17 Josep Muncunill, 24 Maria Antònia Llompart

Al Consell: 12 Maria de Lluc Bauzà, 13 Miquel Àngel Sureda, 16 Teresa Sastre, 18 Margalida Vaquer, 21 Esteve Amer, 25 Antoni Llompart

Cal significar que tot i que pel sistema de cremallera Joan Lladó queda ubicat a la llista per davant de Maria Antònia Font, la històrica sindicalista va obtenir més punts que Lladó. Que una independent hagi aconseguit més punts que el líder del partit pot ser interpretat com un signe de feblesa del president Lladó.

D’altra banda, en aquesta guerra de partits, els independents (els veritables independents, no els proposats i consignats pels partits) han estat meres comparses (Xavier Villalonga, lloc 21 al Parlament, Xus Sastre i Beatriz Garcia, suplents, etc.), que ara emeten missatges expressant la satisfacció per haver participat en el procés. Els podeu dir primàries obertes perquè hi pot votar i s’hi pot presentar qui vulgui. A l’hora de la veritat, però, comanden els aparells dels partits. Aquesta és la manera de convidar gent externa a participar de la “festa de la democràcia?”.

He volgut mostrar aquestes consignes i les seves semblances amb els resultats finals perquè quedi clar que en aquesta guerra absurda i maniquea que uns i altres s’entesten a mantenir no tot és tan blanc ni tan negre com alguns volen pintar. Jo no crec que hi hagi hagut tupinada ni cap mangarrufa significativa. Ara bé, que es digui que aquests resultats són fruit de la llibertat personal de cadascú em pareix un exercici, si més no, de cinisme flagrant. Cadascú ha exercit la seva llibertat, i des de la seva llibertat, ha obeït consignes de partit, que em sembla lícit, però no sé fins a quin punt legítim en unes primàries “obertes”.

Els negres

Madiop Diagne es presenta a les primàries per Palma. Dos-cents senegalesos com ell es registren per votar. Com que són negres, els veuen venir d’enfora. Si un negre vota és que està manipulat, diuen. No diuen res dels amics i coneguts d’uns i altres (tots blancs, d’altra banda). Aquests no estan manipulats, diuen, sinó que tenen criteri propi. Em sembla un episodi lamentable: un tracte de superioritat i condescendència fora de lloc i de to.

Els mitjans

És interessant, també, seguir aquesta guerra a través dels mitjans. L’AraBalears fa unes cròniques absolutament posicionades al costat de la postura oficial del PSM. Els articles, alguns signats, altres sense signatura, són plens de judicis de valor i d’opinió per part dels cronistes. L’enfrontament amb Lladó és tan obvi que en una notícia que titulen “Lladó encén les xarxes” han de fer servir una frase agafada de l’Última Hora. No expliquen si el líder d’Esquerra no els va agafar el telèfon o si ni tan sols li telefonaren. Sí que ho explica Mateu Ferrer al Diario de Mallorca, que el final de la crònica constata que “no hem pogut parlar amb Joan Lladó tot i que li hem telefonat repetides vegades”. A qui sí que contesta les telefonades Lladó és al Grup Serra, que treu declaracions seves de primera mà. Qui també sembla tenir fil directe amb la direcció d’Esquerra és http://www.mallorcadiario.com, la qual, a més de publicar la consigna ja esmentada més amunt, va publicar un seguiment de la qüestió, no cal dir que totalment esbiaixat cap al costat d’Esquerra.

Capítol a part mereix el desafortunat article de Sebastià Alzamora. L’articulista llucmajorer és dels qui creu que els senegalesos apuntats votaven manipulats, perquè de tothom és sabut que els pobres negres no tenen criteri propi. Finalment, Alzamora es permetia el luxe no sols de demanar a Oriol Junqueras no sols destituís Joan Lladó, sinó que també clausuràs la delegació d’Esquerra a les Balears.

Fins i tot Mateu Xurí, també des de la plataforma de l’AraBalears tractà la qüestió en forma de glosa. Parlà de Lladó:

“Però vius als disbarats
de tarannà egocèntric
amb un discurs tan excèntric
que mor dins cercles tancats”.

I també de l’article d’Alzamora:

No crec en l’articulista
que fa un atac furibund,
més visceral que profund,
de sentència absolutista.

La reacció de Lladó

A parer meu, Joan Lladó s’ha equivocat a l’hora de manejar els tempos de la seva reacció. La gestió de la derrota per part del president d’Esquerra ha estat nefasta. Una reacció en calent que només ha ajudat a crispar un ambient que ja venia calent des de la campanya. L’aparell de MÉS, per part seva, tampoc no ha estat exemplar i ha respost amb sectarisme i sang calenta, parlant d’expulsions i mostrant la porta a Lladó. Ni uns ni altres han sabut contemporitzar i extreure conclusions positives d’aquest conflicte. La reacció de Barceló ha estat igualment primària. Hi ha una cosa que es diu empatia, que significa saber-se posar en el lloc de l’altre. Què pensaria Biel Barceló si Joan Lladó demanàs a la militància del PSM que el destituïssin com a secretari general? De filldeputisme n’hi ha a cada costat, diria jo.

L’entrada d’Esquerra dins MÉS

No sé fins a quin punt uns i altres han gestionat correctament l’entrada d’Esquerra dins MÉS. Si de veres uns i altres hi creien s’haurien d’haver assegut, abans de les primàries, a acordar una consigna conjunta per afrontar els comicis interns. Si PSM i Iniciativa han pogut elaborar una consigna per a la seva militància, també ho haurien pogut fer amb Esquerra, si hi hagués hagut bona voluntat per les dues parts. Que no haurien estat unes primàries obertes? No. Ho han estat les d’ara, vist el que he explicat més amunt? D’altra banda, en quines condicions Esquerra entrava dins MÉS? Més enllà de personalismes i de quotes, sempre he dit que l’entrada d’Esquerra havia d’implicar un reforçament de la pota sobiranista de MÉS, que havia d’incorporar el dret d’autodeterminació i una estratègia que menàs, a mitjà termini, a la demanda d’una consulta per saber què volem ser els ciutadans d’aquestes illes. Diuen que la confecció del programa també serà oberta. Si és així, per a mi encara és més important que unes eleccions primàries. Si de veres la direcció de MÉS vol, com diu, incorporar Esquerra dins la coalició, ha d’incorporar, sense eufemismes, l’independentisme dins el discurs. Només així serà creïble la voluntat d’unitat que diuen tenir.

Finalment, si aquest acord previ no era possible, la participació a les primàries no podia ser en clau de confrontació, ans al contrari, Esquerra havia d’intentar seduir, no participar-hi en una guerra oberta, que, com ha quedat demostrat, tenia totes les de perdre. Si Lladó sabia que no era ben vist dins el PSM potser s’hauria pogut apartar i cercar candidats de consens, netament independentistes, però capaços de seduir l’electorat del PSM, si el que pretenia vertaderament era incorporar el missatge sobiranista dins MÉS.

Conclusió

Si hi ha una persona optimista dins el procés d’independència del Principat, aquesta és Vicent Partal. El director de Vilaweb sempre ha dit que el procés no té tornada enrere i que la societat catalana ja fa temps que se sent independent. Fa pocs dies, però, arran de l’enèsima crisi entre els partits sobiranistes, Partal deia que, per primera vegada, no veia clar que el procés pogués acabar amb una Catalunya independent. Diguem que a mi em passa el mateix, però parlant d’un govern de progrés a les Illes Balears. Gairebé des de principi de legislatura, i tenint en compte tots els condicionants sociopolítics i enquestes que van circulant, sempre he cregut que el PP de José Ramón Bauzá pegaria una tumbersa important, mentre que l’entorn econacionalista representat per MÉS obtindria un resultat històric, gràcies al reforç identari reactiu contra la política de Bauzá i a la caiguda en picat del PSOE. Avui, però, no som tan optimista. A MÉS li vull agrair la il·lusió que m’ha fet sentir durant aquests mesos, amb una ingenuïtat pròpia d’un nin de vint anys. A la fi, però, la crua realitat s’ha tornat a plantar davant els morros: el mateix sectarisme de sempre, les mateixes gelosies de sempre, la mateixa curtor de mires de sempre. En un escrit anterior vaig expressar la por que els diferents partits caiguessin en l’infantil “i tu més”, com desgraciadament ha acabat passant. Tanc aquest escrit com l’he començat, parl només en nom meu i l’opinió expressada aquí és la meva i és per això que, amb tota la humilitat del món, apel a la responsabilitat dels líders de les diferents formacions, que s’asseguin, que parlin, que escoltin, que comprenguin, que no facin més el ridícul i que actuïn amb sentit de país. Ens hi jugam massa com per morir escorpinejant-nos en minúscules païsses.