Prosèlits de la religió de sentir-se diferents en un món d’iguals

Clicau aquí si voleu veure el vídeo: El duo cagarel·la es tira les bledes pel cap

Fa molts d’anys que ho dic: els de la meva generació ens devem a mites superiors, als joves que encara avui no es resignen a envellir, als qui traspassen la cinquantena, o la freguen fort, i forjaren el Manacor que, malgrat tot i totes les coses, treu el cap fresc enmig de tanta de pudor de ranci de la ciutat de les perles i les coves. Les Tres Creus (en Gustau, en Garba i en Caragol), en Joan Paco, en Toni Catòlic, en Miquel Àngel Bauçà, n’Antònia Pistola, en Guillem Roman, n’Andreu Sansó, na Marina Massot, en Xavier Ramis, en Llorenç Julve, en Joan Toni Oliver, na Maria Coloma Gelabert, en Paco Garba, n’Ignasi Galmés… També hi havia molta mitologia felanitxera (sempre he pensat que aquella generació mantenia amb els naturals de la vila natal de Nadal Batle uns vincles sentimentals, emocionals i fins i tot gosaria dir que nacionals molt més forts que no els que hi ha mantengut la nostra). I a tot això encara hi hauria d’afegir molts de noms que em deix només per desmemòria, desconeixença i demèrit completament meus, però que també haurien de ser aquí. Res no seria si ells no haguessin estat. Res no és si ells no són. La generació de la transició, dels mítics vuitanta, dels porros a les aules, del sexe als banys de l’institut, de les històries més tronades i les anècdotes més sucoses. Exager? Per ventura. Braveig? Segurament. Però sense exageració no hi ha mite. I sense mite no hi ha país.

Divendres passat vaig assistir a una remembrança de l’embrió d’aquelles mítiques Nadales que començaren als Catòlics deu fer ja més de vint anys. Algú deu pensar que vaig anar a Can Lliro. No. Vaig anar a un homenatge a mestre Ramis. Tota aquesta història va néixer a l’església de Porto Cristo. De la mà de Francesc Ramis i mossèn Miquel Vallespir naixia el concurs de Nadales (“villancets”, en deien alguns) del Port. Gent de tota edat, procedència i condició social acudia a lloar, mitjançant cançó nadalenca, el naixement del nin Jesús. Mallorca sencera omplia de gom en gom la parròquia portenya. Record haver-hi cantat un any, tan gran com som ara, però amb quinze quilos menys.

Semblava que tot Manacor es retia als peus d’aquell cerimonial beato, però no: sempre quedaria un petit reducte subterrani, un lloc on no arribaven ni l’olor entabanadora de l’encens ni els esquitxos del salpasser. L’antre (segons el DIEC2, “local fosc i cavernós”) on el fum era de porro i les mirades, lluents com una botella de ginebra darrere un tasser, s’anomenava Catòlic Bar. Enlloc més podien donar-se les condicions per a la subversió proselitista cap a una nova religió: la de les llengües en punta, les crestes altes, els ulls baixos i, sobretot, la de sentir-se diferents en un món d’iguals.

El Catòlic era un soterrani mal tallat, així com el record, però amb un espai central prou ampli, i només una arraconada al fons que quedava fora de la visió de l’escenari, que es podia veure ben davant quan baixaves les escales. Tenia, com tengué sempre també els Esperits, aquell aire de bar sectari, on, a mesura que es baixaven escalons, les mirades escrutadores dels clients de sempre travessaven com agulles cada un dels forats de la roba si qui davallava era extern (i extern volia dir simplement inhabitual).

Al Catòlic hi feien les Nadales, però també les Misses (d’una sumptuositat majestuosa) i els concerts de S’Arrual. Hi ha alguns vídeos que posen imatge a un temps que no tornarà, a un mite que s’engrandeix a mesura que passen els anys. Aquell món de culte a la blasfèmia, de joventut irredempta, de diversió desenfrenada, sembla esvair-se dins les ninetes translúcides del temps.

El Catòlic Bar tancà i les Nadales passaren a fer-se als Esperits, un altre antre del qual també ja hem parlat més amunt. I tornaren a passar els anys i els Esperits, després de passar per moltes mans i molts de filtres, tancaren. Sa Pua, sense fer gaires anys però ja fent-ne molts, recuperà les Nadales durant alguns anys a Porto Cristo, tan a prop del germen catòlic de l’església ara ja comandada per don Pep Paupeta. Però ni el Carreró del Port, que molts pensàrem que seria etern, podia combatre el pas dels anys, i als anys d’esplendor els succeïren els de decadència i, finalment, el dia de l’òbit final. Tot està tancat, allà, fins i tot a l’estiu. Tristes portasses abaixades, relíquies d’un temps que no tornarà.

Can Lliro (quants d’anys deu fer ja?) acceptà el desafiament gegantí de retornar les Nadales a Manacor, amb la missió impossible de fer perennes aquells joves que feia estona que havien caducat. Ni l’esperit podria ser el mateix, ni l’ànima subversiva es podria mantenir al mateix nivell. El mite sempre és una nostàlgia infladota i contra allò no hi ha res que hi pugui lluitar. Les Nadales de Can Lliro seran, per a molts, potser també per a nosaltres, un mite passats els anys. Avui, però, són un intent més o menys poc reeixit de reeditar allò que fou i ja no és. En descàrrec de tot això, igualment, cal dir que les sensacionals edicions presentades per Toni Gomila a Can Lliro seran recordades pels historiadors del futur, i que els vídeos promocionals d’en Sebastià Riera Pocoví expliciten la creativitat quíber d’una forma encara no compresa pels crítics de la resta del món.

Tanmateix, en una titànica lluita contra l’oblit, contra el pas del temps, contra la nostàlgia que ens envaeix els dies que volem viure com avui i no com a record de l’ahir, sempre hi ha vegades que reverdim i ens exaltam, i cercam l’espira de rebel·lia autèntica, veraç, invencible. Potser un poc, aquesta setmana. Potser un poc. Només un poc hem tastat el gust del present i ens hem volgut sentir herois per un dia. Un whatsapp d’en Pere Berga em proposava una nadala. Li vaig dir que sí tot d’una, amb poca fe. “El tema que proposes és molt concret, i li caldrà una lletra elaborada, i les lletres elaborades no guanyen mai”, li vaig dir. L’exemple, potser, el tenim en l’edició de l’any passat. Una gent de fora poble, murers, em sembla, havien elaborat una bona nadala, crítica, mordaç, sarcàstica si es vol. Però no guanyaren, per ventura perquè no eren de Manacor, per ventura perquè no havien subornat el jurat, per ventura moltes coses. Em varen dir que s’enfadaren, aquests de Muro. Segurament perquè no varen entendre res, perquè per entendre les Nadales de Can Lliro, les Nadales del Catòlic, s’ha de ser quíber.

(Faig un parèntesi per explicar el terme quíber. Segons la figura mítica, per bé que encara viva, del felanitxerot Llorenç Mostel -estudiat en detall pel mestre Sebastià Vidal- en el món hi ha tres castes d’homes: els quíbers, homes de Quíbia, la regió que abasta des de l’ermita de Consolació de Santanyí fins a les muntanyes d’Artà, i que té l’epicentre en els nuclis de Felanitx i Manacor, eterns rivals en la discòrdia i en la concòrdia; els húngaros, que serien els homes de la resta del món, els ciutadans, els de la serra de Tramuntana, els de fora de Mallorca -excepció feta dels ciutadellencs, que en moltes de coses són consemblants a nosaltres els quíbers- i els estrangers en general; i finalment els habel·lis, que serien tots els relacionats amb la cultura dels qui no mengen xulla, jueus, jueus conversos, xuietes i altres denominacions; però Mostel té encara una altra denominació més misteriosa, que és la que classifica les dones del món. Per falta d’espai i de temps -i també d’imaginació- em limitaré a apuntar les cinc denominacions, perquè el públic lector es faci a la idea de la categoria immensa del personatge i de la seva capacitat d’anàlisi i reflexió. De dones, idò, segons la classificació mosteliana, n’hi ha de cinc castes: les goistes, les no tan goistes, les bolcanes -no tenc clar si el mot té a veure amb “bolcar” o si, per contra, hauríem de dir “volcanes”, clarament emparentat amb “volcà”, els experts tal volta ens ho podran aclarir-, les revetleres i les de circo petit).

Acabat el parèntesi tornam a Muro, territori ja allunyat de Quíbia i per tant, habitat per uns homes incapaços de comprendre l’univers quíber tal com el comprenem els habitants del país d’en Llorenç Mostel. Deia, fa una estona, que en Pere Berga, Quaquín contemporani manacorí, m’havia fet aquella proposta. Entre tots dos, a cegues, sense copiar-nos les idees, elaboràrem una lletra que executaria damunt l’escenari el duo Cagarel·la, directament vengut de l’Argentina per mostrar les desavinences entre Biela Barceló i Joan Lladó. Habillats amb vestits i perruques expressament triades per a l’ocasió, acompanyats per un elegant Joan Pascual, amb ulleres de sol i corbatí de paper de plata, i amb un atrezzo compost per un manat de bledes de ca na Càndila i ous de fora vila buidats, sortírem a l’escenari de Can Lliro a menjar-nos el món. “No em pensava que em pegaries tan fort amb les bledes”, em va dir en Pere. “Era l’única manera de guanyar”, li vaig dir. Perquè sí, perquè el duo Cagarel·la va guanyar l’edició de les Nadales 2014. Només pocs dies després de l’homenatge a mestre Ramis, només pocs dies abans de l’aniversari de l’afusellament del batle Garanya, el duo Cagarel·la va guanyar les Nadales. La nostra victòria és tan sols un esquit de la Quíbia moribunda d’aquells anys que no tornaran i només pot ser un homenatge esquifit a aquella generació de manacorins que ens ha fet ser com som a nosaltres. Als manacorins dels anys vuitanta que ens feren mamar la mala llet de la rebel·lia, a ells, encara que avui aquella mala llet a estones ens sembli que s’hagi triada, dedicam el trofeu d’en Toni Esque, els dimonions amb imant per aferrar a les geleres i el dècim de loteria dels Reis. També els dedicam, però, a tots els membres del jurat, que tan amablement es deixaren subornar, pels doblers, per la paraula o per la carn, ja ho escatireu.

Aquí baix teniu, amics, la lletra de la nostra cançó, i un petit tast audiovisual de la nostra actuació vegetal i gallinàcia.

Vídeo: El duo cagarel·la es tira les bledes pel cap

Ja fa dos mesos i un dia

d’aquest desgavell

Ja fa dos mesos i un dia

que li llevam sa pell,

s’ha carregat “ses primaris”

i ha creat mala maror,

volgué fer votar es negres, i no ha

sabut ser es perdedor.

-Qui és?

-En Lladó

-I que véns a exigir?

-Disculpes

-Arruix!

-Per què?

-Perquè ara no te vull, ni a tu,

ni ‘as teu partit!

Per això ves-te’n

demana disculpes,

jo vull n’Agustina

i no tornis pus

-Si no nam junts guanya es PP

Ves-te’n, deixa anar ses sigles

i a n’es meus votants

que no te desitgen

-Biel, has perdut es papers!

Ves-te’n devora en Junqueres,

si vols anar a llistes

i no te sorprenguis!

deixa sa cadira que tu

per això, ja tens experiència.

Pactàrem amb so PSM

i entràrem dins MÉS

però mos marginaren

des des primer moment,

s’indepedència per ells és tan sols

fantasia, ai sí!,

ells se reparteixen les quotes,

i després m’ataquen a mi.

-Adéu!

-Pactam!?

-No hi ha res a negociar!

-Què dius?

–Arruix!

-Per què?

-Perquè ara no te vull, ni a tu,

ni as teu partit

Per això vés-te’n

demana disculpes,

jo vull n’Agustina

i no tornis pus

-Si no nam junts guanya es PP

Vés-te’n, deixa anar ses sigles

i a n’es meus votants

que no te desitgen

-Biel, has perdut els papers!

Vés-te’n devora en Junqueres,

si vols anar a llistes

i no te sorprenguis!

deixa sa cadira que tu

per això, ja tens experiència.