Berlinejant


DSC00796

“Quan caigui la darrera fulla, ella morirà”. El pronòstic terrible del metge és escoltat per la germana de la malalta, que s’apressa a evitar el desastre. Amb fil de llana penjarà, una a una, les fulles que vagin caient de les branques de l’arbre del jardí. Aquest és el mòbil, el motiu, l’espira que genera el curtmetratge Les fulles del temps, que presentava Doménec Boronat a l’espai que aquest artista valencià resident a Manacor comparteix des de diumenge passat amb els artistes Catalina Julve i Toni Pascual. Símbol de la decadència de la indústria manacorina del moble, el taller dels tres artistes recicla una antiga fusteria del carrer de Miquel Servet i la converteix en un espai de creació. Les parets blanques, el trispol, les vidrieres que revenen amb el fred, el corral i el cel límpid de l’hivern que està a punt d’esclatar com un floc de neu damunt l’asfalt. És Manacor, que berlineja, que fabrica contracultura, que cus i que repunta, que embasta la indústria amb l’escalfor de l’artesania i l’ànima de les coses. Arròs per a molts, galletes arrissades, pastís de pobre. Arròs arrissat com pobres galletes de molts de pastissos.

L’espai va ser estrenat per als amics diumenge passat. Els alens d’art s’escampaven per la barriada. I dins la vella fusteria un pèndol creatiu oscil·lava insistent entre els versos aspres i sineuers de Rafel Amorós, que ens recordava que “hi ha massa moll per empènyer el carro”, o que hi ha qualque dona de peus pudents: “Put porca, cabra eixorca, els teus peus maten el corc”, i a l’altre costat, la delicadesa expressiva de Dana Fuster, que es movia com un fanal groc de llum dins la penombra fabril i febril envoltada de retrats i paisatges, de cares atònites i somriures llescats per ser untats d’un oli que encara havia d’arribar.

Quan caigui la darrera fulla, ella morirà. Però potser no. Potser hi ha la veu. Per ventura hi ha el crit. Segurament hi ha el cant. Sempre hi ha el color. I eternament hi ha el cor. El cor del pensament i la paraula, l’esperit que s’envola, perquè no, perquè ningú té acte de vida ni, molt menys, ningú sap quan morirà. Ressonen les esquelles. Retronen les veus ancestrals del camp, s’esqueixa la llenya dels arbres dins el taller de la fusta. Com la veu de Joana Gomila. La fosca ja s’ha ensenyorit de l’indret, que s’ha vestit d’escenari i de pati de butaques, de teatre, de joc de llums i de fums. “Esquius com els ocells”, deia el pare Ginard. Esquius, volàtils, fugissers. Empegueïdors com una espiga de blat el mes d’abril, que no gosa cantar si no és per a la pluja que li ha de venir. Així són, així eren, els pagesos que cantaven a l’era, els treballadors del camp i de les cases que la veu seguien el gest. I d’aquí partiren les tonades de Joana Gomila i el seu record del poble, el seu folk souvenir crepitant de futur, espirejant com uns ulls dins una festa, estremint-se com un cos dins un altre, supurant el dolor i l’orgull de tot un poble per la pell de la ferida i el delit. Recordar per viure, recordar per destruir, recordar per crear, recordar per tornar a néixer. Així va ser. I així s’acabà, berlinejant, perquè aquest poble, “si no el fan canviar des de dalt, ja el farem canviar nosaltres des de baix”. Així s’acabà, sí, des de baix.

Asseguda a l’enfront de l’escenari de la fusteria, Margalida Fullana, madò Margalida, havia escoltat corpresa com havien canviat i crescut les tonades que aprengué ella quan creixia, que aprengué ella quan morien aquelles músiques i les formes seculars de ser d’un poble. I sortí, amb tota la força, amb tota la dignitat i amb tot l’amor. Madò Margalida va tancar el cercle. Com si fos a Berlín, o a Leipzig, o a París. Com si fos aquella nina que no es resigna a l’arribada de l’hivern, madò Margalida enfilà cada nota de les seves tonades com si fos una fulla per penjar a l’arbre del seu poble. Revertint la vida, esquivant la mort de les paraules, com esquivaven les cançons els treballadors en no tenir la feina davant. Ho visquérem al taller de Catalina Julve, Toni Pascual i Doménec Boronat, i viurem durant dècades, perquè ja fa dies que penjam fulles per capgirar l’ordre fins ara intocable de les coses.

One Comment Add yours

  1. Estimat Quarantí, t’escriu la Quarantina que no pensava mai viure “segons qué” a Manacor. Estam vius amic meu, som joves i en veurem de grosses a n’aquesta vila tan plena de contradiccions.
    Gràcies per entendren’s i per assébrer veure i descriure el clam d’aquella cotxería.
    Molts d’anys!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s