Tant si es vol com si no es vol, som i serem: memòria, país, orgull i resistència

La Fira de Teatre de Manacor estrenà ahir la seva devuitena edició amb una obertura de gala. S’hi representava Barcelona, un muntatge del Teatre Nacional de Catalunya escrit i dirigit per Pere Riera i ubicat a la Barcelona del 1938 sacsejada i atemorida pels bombardejos de l’aviació alemanya i italiana i que hi deixaren més d’un miler de morts.

L’obra està concebuda en tres actes i es desenvolupa de manera lineal. Frega les tres hores de durada. El primer acte, el del matí, el del plantejament s’allargassa dins el temps, com volent insinuar el que s’ha d’esdevenir, com volent-nos mostrar una dolçor agrejada amb gotes de vinagre aquí i allà. El contrast entre la quotidianitat d’una família burgesa industrial de Barcelona i el trasbals i el drama que suposen les bombes i la guerra és una constant dins l’obra.

Les dues caps de cartell són Míriam Iscla, en el paper de Núria, una vídua d’un industrial mort pels anarquistes. I Emma Vilarasau, que és Elena, una diva aparentment tronada. La dona, durant la guerra, és la que sustenta la família, esdevé el pal de paller, la guia i la força, amb l’home mort, i al fill al front, amb l’avi vell i malalt, la dona esdevé referent: “Una dona sola pot fer girar el món”, arriba a dir Núria.

El muntatge, de gran format, presenta una escenografia imponent, amb una gran escala de fusta i el piano més bell de Barcelona, la ciutat modernista, rica, desvetllada i feliç. La capital de tots els catalans, el referent nacional i cultural, la porta d’entrada de les llibertats d’Europa, “una urbs plena i diversa, canalla i burgesa, feréstega i mestissa, i per damunt de tot, era el cap i casal de les essències d’una terra catalana promesa i encesa des de temps immemorials”, com diu el text de Pere Riera al programa de mà.

La realitat i la il·lusió, l’orgull del present i l’esperança en el futur s’esquincen com un llac d’aigua teba sota un punyal de foc. El piano i les cançons, el ball i l’alegria familiar, són trencats una vegada i una altra per l’estruend de les bombes, amb una insistència cada vegada més claustrofòbica. Míriam Iscla es mou amb mestria dins la contenció del seu dol, mentre que Emma Vilarasau se sent còmoda en el camí que li tracen, des de l’histrionisme a la tragèdia, dins el seu registre habitual. Jaume Banacolocha, l’avi que pateix del cor, el padrinet entranyable, el pare que ha perdut el fill i viu de l’alegria dels néts, l’home que sap que morirà amb el cor destrossat per la guerra, clama contra el desastre i es rebel·la a la injustícia amb una tristesa velada. Anna Moliner, la néta Victòria, vol vèncer la por amb les cançons, ella que només pensa a cantar i a compondre mentre cauen les bombes. De Victòria, d’Anna Moliner, és precisament el primer moment per a la llàgrima que guaita furtiva, en dedicar, plorosa, una cançó al seu germà Tinet, malalt de la pleura, en edat i amb voluntat de partir cap al front a defensar Catalunya. “Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol!”. Una desesperada i descarnada Santa Espina serveix per cloure el segon acte, que promet un èxtasi fora mida per al tercer.

Les expectatives es compleixen. Els fets s’acceleren i la trama es desfà com una boira de matí davant el sol imponent del dia que avança. Els personatges es destapen sense complexos i el debat sobre la guerra i sobre el país s’obre com una magrana de tardor. Vivim “en un país de paraules i profetes”, on dubtam “entre l’ètica i l’estètica” i una gent externa “ens vol fer creure que somiam”. Vivim en guerra i aquesta és la nostra data de caducitat: “O s’acabarà la guerra o ens acabarem nosaltres”. Vivim en una terra bruta i maltractada, trista i desolada, però que és la nostra, i dubtam entre quedar i resistir o partir per no patir-la des de dins. Al cap i a la fi, dubtam també de la nostra capacitat de canviar el destí, que se’ns imposa cruel, o que se’ns bada com una flor quan surt el sol: “Tots tenim el que ens mereixem: persones i països”. Vivim en una terra cremada, però que és la nostra: “Això és casa meva i no me’n vull anar!”, crida la Núria.

El tango final executat per Iscla i Vilarasau és un exercici de lluita, de passió, de dignitat, de reafirmació i de plany. De silenci aclaparador a les butaques i d’efectisme en l’emoció dels espectadors.

“No me’n vull anar”, crida la Núria. “No me’n vull anar”, diu Elena, “perquè tu ets casa meva!”. Albellons de llàgrimes solquen els ulls de vuit-centes persones i s’abaixa el teló en negre. S’hi projecten unes frases i el públic aplaudeix assegut a les butaques, en una ovació tancada i silenciosa, reflexiva i compungida, sabent que ells també són i viuen la història que acaben de sentir. S’alça el teló i s’alcen els espectadors de les seves butaques. Ballen el tango Elena i Núria entre els aplaudiments ara ja desfermats d’uns ulls banyats de sal. Agraïment i emoció. Saluden els actors, i se’n tornen. Els bravos omplen la sala. La funció ha acabat, però l’espectacle continua i creix en la comunió entre actors i públic. Tornen els artistes ara vestits de verd i una cridòria de vuit-centes veus clama amb agraïment i una sola veu que, tant si es vol com si no es vol, som i serem. Som memòria i serem memòria. Som llengua i serem llengua. Som país i serem país. Som història i serem història. Tant si es vol com si no es vol.

“És per això, que crides a les nits?”

No m’havia passat mai. Il·lús, cada vegada que me’n vaig de viatge agaf un llibre o dos, per aprofitar les hores mortes. A l’avió m’adorm llegint. Al cotxe, em mareig si llegesc. A les estones en companyia dels viatgers, estàs per ells i pel viatge. En tornar, he llegit tres o quatre pàgines. Aquesta vegada ha estat diferent. M’enduia Un cel de plom, la història novel·lada per Carme Martí de la vida de Neus Català. D’aquesta lluitadora antifeixista en sabia alguna cosa arran del seu pas pel camp d’extermini nazi de Ravensbrück, exclusiu per a dones. Però poca cosa més. He estat una setmana de viatge i he tornat amb el llibre acabat. En les tres hores de vol me’n vaig llegir una tercera part, d’una tirada.

La novel·la, precisament, està tota impregnada per  l’horror dels camps nazis. Ja des de bon començament, fins i tot quan la protagonista ens narra en primera persona la seva infantesa als Guiamets, una petita localitat rural del Priorat, l’espant i el retorn permanent al malson en vida dels camps de la mort ressona constantment. Militant del PSUC i lluitadora antifranquista durant la guerra civil, després del triomf de Franco hagué de travessar la frontera cap a França. En aquest trànsit hagué de fer-se càrrec dels infants orfes de guerra que, com a infermera, ja havia cuidat durant el conflicte a Premià de Dalt, a la colònia Negrín. La relació maternal i protectora de Català amb els infants és d’una tendresa que corprèn i fa vessar més d’una llàgrima al lector.

Carme Martí ha sabut donar el caire just a la narració, de manera que, tot i sabent que es tracta d’una novel·la, comprenem que es tracta d’emocions generades a partir de l’evocació dels records de Neus Català.

Una vegada a França, la protagonista s’implica amb la lluita amb la resistència contra el nazisme i coneix Albert, resistent i primer gran amor de la seva vida. Delatats, són atrapats pels nazis, que, després de mantenir-los empresonats a Llemotges, els deporten. Neus Català passarà per Ravensbrück, on moriren prop de 100.000 dones, i a Flossenburg, on l’obligaren a treballar en la indústria armamentística.

El relat de l’estada al camp sobrepassa els límits d’allò que hauríem d’entendre per valors humans. Hom no pot capir com els humans podem arribar a extrems com els que es visqueren als camps d’extermini nazis. Tractades com a bèsties i en condicions que cap ésser viu hauria de passar mai, aquelles dones visqueren arran del precipici, sempre damunt un fil de vida en un “no-món”, un lloc real i alhora impossible, inimaginable, on arribaren després de cinc dies esgotadors de viatge sense aturades, des de Llemotges fins a Ravensbrück. Vexades, humiliades, mal alimentades, esterilitzades, poques sobrevisqueren. A Un cel de plom, es dóna testimoni de tot el que passà en aquells llocs, amb l’objectiu que no es torni a repetir, i també amb l’objectiu de donar visibilitat a unes víctimes que massa sovint no en tenen. A la dècada dels vuitanta, Montserrat Roig escrigué un llibre clau per comprendre l’horror del feixisme en general i del nazisme en particular: Els catalans als camps nazis. En plena investigació, els testimonis que havien trobat eren tots masculins i negaven la presència de dones en els camps d’extermini. 92.000 en moriren just a Ravensbrück.

De l’estada als camps se’n desprén també l’enorme capacitat de superació dels éssers humans, l’indescriptible coratge per aferrar-se a la vida i contar el que les companyes mortes ja no podran dir a ningú. Explicar l’horror i fer-lo avinent a les generacions futures, aquest ha estat i és encara l’objectiu de Neus Català. Cançons, jocs, solidaritat i humor guaiten com un raig de llum dins la tenebra de Ravensbrück, per demostrar que dins el femer més pudent i pot créixer una flor.

Supervivent, Català coneixerà un altre amor, en Félix, que la farà mare quan ja tot li feia pensar que seria impossible. La seva filla Margarita també és un exemple de lluita per la memòria del que visqué sa mare, no debades, per sempre serà “filla de deportada”. Un dia, mirant el documental per la televisió, tota la família va constatar i conèixer l’horror dels camps nazis. En veure-ho, el fill petit demanà a sa mare: “Mare, és per això que crides a les nits?”.

Però de tot el llibre, més enllà dels detalls escabrosos del tracte inhumà de les SS amb les preses, allò que més en destacaria és la lliçó de coratge i coherència de Neus Català: en primera instància per lluitar contra Franco, després contra els nazis des de la resistència, i finalment per escampar arreu del món la seva vivència i retornar el món a una pau justa i sincera que agermani pobles i persones en igualtat de condicions, amb justícia i amb dignitat.

Us el recoman. Conèixer la història de Neus Català us farà créixer i, malgrat tot, us farà veure que la utopia sempre és possible. Basta creure-hi, com ella. Llegiu-la.

“No hay caridad para las rojas”

Vola pensament amb ales daurades,
atura’t en els prats i els cims,
on s’olora la dolça fragància
de l’aire dolç de la terra natal

Així, amb tres actrius joves i belles, vestides de negre, amb vetes als ulls i a la boca, cegues, mudes, però cantant a la llibertat amb el Va pensiero de Verdi, comença el muntatge “Les llargues nits a Can Sales”. Ideat i dirigit per Antoni Galmés, i interpretat per Francesca Vadell, Mercè Sancho i Rosa Serra, va ser presentat ahir en forma de lectura dramatitzada al pati, estibat, del bar Xarop de Manacor, sota els auspicis de l’Associació Memòria de Mallorca.

L’espectacle pren alè i embranzida i se sustenta en el testimoni real de tres dones que hagueren de viure recloses a la presó de dones de Can Sales, a Palma. La història de Matilde Landa serveix de fil conductor. Els testimonis i les veus reals foren interpretats per la manacorina Francesca Vadell, esplèndida i encara mai prou ponderada, i per Rosa Serra, plena de força a la veu i ràbia a la mirada, colpidora cantant “A la ciutat de Nàpols” amb els ulls espirejant. Mercè Sancho, per part seva, executava amb delicadesa el paper de la investigadora jove que tresca dins la memòria malmesa de les heroïnes de Can Sales. La tasca d’historiadors com Margalida Capellà, David Ginard o Antoni Tugores ha estat clau en la recerca de Galmés per retre homenatge a la memòria de Matilde Landa i de les preses que hi convisqueren.

El primer testimoni el dóna, transportat per la veu de Francesca Vadell, Isabel Coll. Només la vaig veure una vegada, ara deu fer cinc o sis anys, o potser més: davant Can Sales, menuda, durant la ruta de la vergonya de Palma, amb una mirada nítida i amb un sentit de l’humor i una frescor que la protegien de les ferides d’aquells anys d’ignomínia. Per ella, Matilde Landa, presa comunista no batiada, va ser assassinada a la presó.

El segon l’aporta Francesca Llopis, tancada perquè es va negar a signar una declaració acusatòria contra el seu estimat, en Tomeu: “Jo no he signat res”, digué Llopis mentre retronaven immemorials els versos de la història de Mariana Pineda, l’heroïna liberal del segle XIX espanyol:

“¡Oh, qué día triste en Granada,
que a las piedras hacía llorar,
al ver que Marianita se muere
en cadalso por no declarar!”

“No hay caridad para las rojas”, deien les monges a les preses, que hagueren d’escoltar del capellà obscenitats com “vosotras las rojas sois como sepulcros blancos, que por fuera son bonitos y por dentro guardais la podredumbre”. De la seva vivència, Llopis en va guardar la malaltia permanent: “Tota la vida he estat malalta, he de prendre pastilles”. El coratge d’aquelles dones que visqueren la repressió tengué el preu de la por, de la humiliació i d’una vida interrompuda pel dolor i la barbàrie. Per Llopis, Matilde Landa se suïcidà, acorralada per les monges i els militars, que l’amenaçaren de retirar els beneficis que ella mateixa havia aconseguit per a les preses si no es deixava batiar.

La tercera de les dones, Francesca Pizà, na Pisqueta, era considerada pel comandament militar com una dona “d’esquerra extrema, desvergonyida i anticatòlica”. Li feren donar tot l’or, i a canvi li retornaren una creu de llautó amb el lema “Amo a España”. Pizà recordava les darreres paraules que adreçà a les preses Aurora Picornell: “Compañeras, no me dan la libertad, me llevan a la tumba”. Pizà recorda amb menyspreu sor Úrsula i també don Valentín Herrero. Recorda el tracte repressor que varen proferir a Matilde Landa, que es tirà pel mompeller de Can Sales. No morí a l’acte. Agonitzà durant quaranta minuts. El capellà, conta na Pisqueta, li demanà llavors que si es volia batiar estrenyés el puny. Ell mateix li va cloure la mà. I la batiaren.

La lectura dramatitzada es clogué amb una lliçó editorial i moral per part de l’autor potser massa explícita, mentre les tres actrius anaven trenant una bandera republicana que es contraposava a les vetes de la rojigualda inicial. I una darrera pregunta rebotant insistent pels escalons de la memòria: “Qui ensenya la història dels vençuts?”

Paraules, mirades, símbols. Sentiments a flor de pell. Memòria. Emoció. Veritat. I màgia. El misteri del teatre s’esdevingué una vegada més. Gràcies.

“Amb Sant Antoni, si no ets de caramutxa, t’has d’emocionar”

Fa un parell de mesos em telefonà en Pere Sansó demanant-me si tendria inconvenient a fer una entrevista a tres santantoniers perquè sortís publicada al programa de Sant Antoni d’enguany. Evidentment, li vaig dir que sí. Conversàrem amb l’amo n’Alberto, l’amo en Toni i l’amo en Tomàs una hora llarga. Per qüestions d’espai, l’entrevista no va poder sortir sencera damunt el programa. Aquí la teniu completa.

Alberto Pol Rosselló (APR), nascut a l’Havana, fa 77 anys que viu a Mallorca. Inicialment visqueren a Palma, després passaren a Vilafranca, perquè sa mare morí sent ell molt petit i son pare es casà amb una vilafranquera. En el moment d’aprendre un poc de lletra, li digueren: “Tu has d’anar a fer feina si vols menjar” i diu que tot el que sap “ho duc de bufetades i qualque sempenta”. El coneixen com n’Alberto.

Antoni Juan Morey (AJM), nascut al carrer de la Verònica, a Manacor, el 1932, a una casa que ara és propietat seva. Aleix de malnom, és conegut avui com el Baciner Vell, atès que durant algunes dècades dugué la bacina de Sant Antoni, fins que la va cedir per motius de salut al seu fill, en Mateu.

Tomàs Nicolau Barceló (TNB) va néixer a Manacor el 1939. Ha fet 42 anys de fuster. Ara està jubilat, i ha enviudat recentment. Va viure durant 14 anys a Son Macià, on va ser membre fundador del grup de sonadors S’Estol des Picot, sota el tutelatge de mossèn Pere Orpí. Li diuen “de la Mola”, perquè durant anys a ca seva hi estigueren.

Com us arriba el moment de ser sonador amb la colla de dimonis de Manacor?

APR: No em recorda de quan va ser. Va venir en Toni (Aleix) per demanar-m’ho. A mi ja m’ho havia dit l’amo n’Andreu Cornet, el baciner anterior, però com que jo he estat molt de ca nostra sempre, li vaig dir que no. Però quan vengué en Toni sí que li vaig dir que sí, i crec que hi vaig fer de sis a set anys.

Si no teníeu gaire lletra, com aprenguéreu de sonar la guitarra?

APR: De sentit. Tenc un llaüt i una guitarra, i puntejava, i ningú mai em va dir “has de fer això o això altre”. M’explicaré: tenia quinze anys i em deixaren una guitarra al Rafalet de Rotana. Hi vaig estar vuit anys fins que em vaig casar. Em record que em varen donar en solfa, en números, per ventura en Tomàs l’ha vista, “Mi abuelito tenía un reloj de pared”, per tocar puntejat. Al Rafalet de Rotana, passàvem el rosari cada vespre i tocàvem la guitarra.

I vós, l’amo en Toni, com l’anàreu a cercar?

AJM: Ens coneixíem. Jo sabia que tocava la guitarra i que era un bon element. Li vaig dir: “Has de venir amb nosaltres”, perquè sempre falla qualcú. I de vegades, n’hi ha massa, de sonadors, com passa ara mateix… Perquè ara el temps que entren i surten de cada lloc, ja serien a l’altre bar.

I vós, l’amo en Tomàs?

TNB: Primer vaig començar amb l’amo n’Andreu Cornet. Pensa que jo a set anys ja vaig començar a sonar el violí. Amb els dimonis hi vaig anar una partida de vegades quan encara duien aquells dos ciris alts, amb llums de carburo, perquè li faltaven violins. Més tard, un dia, com que ens coneixíem de bon de veres amb en Toni,  em va dir “em falten violiners i has de venir”, i m’hi vaig afegir, i tampoc no puc dir quants d’anys hi vaig anar, però molts!

Com n’aprenguéreu, de sonar el violí?

TNB: Tenia un company que fins i tot el va fer ell, el violí. Era molt enginyós, però molt. Va fer un violí i em va demanar que aprengués a tocar-lo. Me’l va regalar, però jo li vaig dir que no el volia, que en tenir doblers ja me’n compraria un. Vaig començar a poc a poc, i sempre de sentit. He anat a solfeig un parell de vegades, però no l’he seguit. D’edat de vuit anys he sonat de ball de pagès. I d’aquell moment vaig anar augmentant, i per aprendre’n m’hi pegava fins a les deu o les onze cada vespre.

Quina diferència hi veis amb els joves d’avui, en la manera de sonar?

TNB: Quasi tots els qui hi van ara, van amb solfeig, i això fa que tothom soni igual. Primer que no anàvem amb solfeig, anàvem per uns altres camins.

Us falta el dit gros. Us afecta per sonar?

TNB: Sí. Ja no puc sonar. Fa sis anys em detectaren un tumor davall l’ungla. Els metges de Barcelona em digueren que s’havia de tallar el dit, perquè si no ja havien de tallar aquí (i assenyala el braç). I vaig dir: “No podré sonar pus”. I el metge em digué: “Fillet, paciència”. L’any 2005 vaig fer la darrera tocada dins l’església del Convent de Manacor.

Del temps més antic que començàreu a sonar recordau què cobràveu?

APR: Jo et diré una paraula: jo normalment sempre vaig anar de balls de fora vila i si topaves una casa molt bé et convidaven a sopar si era per les matances, i si no et donaven les gràcies en haver acabat.

I anant amb els dimonis?

APR: Amb els dimonis en Toni sempre ens va fer contents. En Toni… no m’interessa el que donava als altres, em feia content a mi i estàvem contents jo i ell. Cada any, en haver passat les festes, venia a ca nostra i em donava el sobret i mil gràcies. No fèiem tracte de res, ni jo et vull cobrar deu ni jo et vull donar sis. Veina i deia: “Això ens toca a cada un i així ens ho hem repartit”. Sopàvem, dinàvem,  berenàvem, i ningú ens preocupàvem de res.

Vós, l’amo en Tomàs, igual?

TNB: Ben igual. Sense fer cap tracte mai, en aquest tema. Jo no hi anava pels doblers.

Perquè aquesta era la feina del baciner…

AJM: Arreplegar tot el que pots. La bacinera es cuidava del menjar i en haver acabat feia el compte i es repartien els doblers. Pagava els dimonis i els sonadors i el que sobrava anava cap al Patronat. Això quan jo duia la bacina, perquè abans anava vestit de dimoni i duia la bacina i el baciner vell, perquè a la darreria l’havies d’aguantar.

APR: Tu feres de dimoni, abans de fer de baciner?

AJM: Sí. Quan vaig néixer mon pare ja ballava els dimonis.

El vostre pare va ser el primer de la família que va ballar, o el vostre padrí ja ballava?

AJM: No, mon pare.

Com era la festa els anys seixanta?

AJM: A Manacor els anys seixanta feien una festada per Sant Jaume, verbenes, venien orquestres de bon de veres… I ara avui no fan res a Manacor. Si llevaven Sant Antoni, Manacor no tendria festa, perquè Sant Antoni ha agafat una marxa…

Com era aquella festa de Sant Antoni?

AJM: Molt magra. Aleshores fèiem tot el poble carrer per carrer. Ballaven el dissabte de Sant Antoni, el dia de Sant Antoni i el dia de Sant Sebastià.

Per què teníeu aquesta fe en la festa si tanta de gent us donava l’esquena?

APR: Perdonau una pregunta, abans d’agafar-ho don Mateu, no va fer una baixada molt grossa, Sant Antoni? Tu, Toni, ja ho tenies abans de don Mateu o ho agafares amb ell?

AJM: No. Jo ho vaig agafar amb don Mateu, que va ser quan es va fundar el Patronat de Sant Antoni, perquè abans no hi havia Patronat.

Com funcionava la festa en temps de l’amo n’Andreu Cornet, com era?

AJM: Era magret, perquè aquell home duia una mania, perquè si ara per exemple aquí li donaven cent pessetes, en aquell temps, per ventura partia a aquelles cent pessetes. I jo de vegades li deia: “L’amo n’Andreu, per què no us aturau aquí?”. “Hem d’anar allà”, deia. Fèiem quatre cases de senyors, on per ventura hi trobàvem un banquet amb ensaïmades, pastissos i de tot.

TNB: I havíem de córrer una hora per anar a dues cases o tres.

AJM: I a cada missa anava a passar “Sant Antoni fa la capta”, a cada missa. El dia de Sant Antoni els dimonis sortíem a les nou. Ell se n’anava a la missa de les nou i nosaltres allà vestits esperant perquè vengués… I els doblers no li bastaven mai… pobre home, tallava allà on era.

Quan ell es va morir, la festa era molt a baix.

APR: Estava molt deteriorada.

Després agafàreu vós la bacina.

AJM: La culpa que jo agafàs la bacina va ser d’en Jaume Melis, que era el dimoni gros. Don Mateu li va dir: “I ara no tendrem baciner”. En Jaume li va dir: “Si ha de cercar un baciner, el té dins el grup nostre”. “I qui és?”. “En Toni és el millor baciner que pot posar perquè és honrat i sap de què va, amb això. Perquè fa dos o tres anys que arrossega l’amo n’Andreu i la bacina”.  Els seus fills no ho volgueren agafar i ell ja no podia.

Quines diferències feis entre la vostra manera de fer de baciner i la del vostre fill, en Mateu?

AJM:  Més o manco igual. Ell ha agafat el mateix camí. Jo li vaig dir: “Ho has de fer així, així i així”. Li vaig entregar la bacina l’any 2004 i feia vint-i-un any que jo feia de baciner, i li vaig dir “parteix”.

APR: El teu fill ja fa set anys que fa de baciner? No és estrany si tornam vells.

Per què us aturàreu de sonar?

APR: Et diré un motiu: la meva dona està molt malalta des de fa catorze anys. No pot ni pelar una patata. Ha caigut tres vegades  en quinze dies. En una paraula: no la puc deixar. No m’he de bravejar gens: som una persona que som molt conscient del que hi ha al meu càrrec, que és la meva dona. I he de cuidar la meva dona fins que la tengui.

Vós ho deixàreu pel mal del dit, o ja ho havíeu deixat?

TNB: Ja feia un any que ho havia deixat. No podia deixar la meva dona de cap de les maneres.

Quina era la fe que us estirava per fer aquella festa que anava tan al baix en aquells anys seixanta?

APR: El gust que passàvem de cantar i sonar i divertir la gent. Jo sempre he tengut en ment una cosa: diverteix-te molt,  gasta poc i no agraviïs ningú. El projecte nostre era divertir la gent i al mateix temps passar gust nosaltres. Ni hi anàvem pels doblers, ni pel que diran, ni perquè diguessin “ara aquell sona o ara aquell balla”. Tot el temps que vaig anar per fora vila, per exemple, no vaig guanyar ni vaig demanar res mai. L’impuls gros d’això és perquè ens agradava.

AJM: Mon pare quan es va morir li deien n’Aleix dels Balls, perquè era el revetler dels balls. Ningú feia ball de bot més que ell.

TNB: Encara encataven els balls?

AJM: Sí… Per ballar la primera havien de pagar uns doblers, una pesseta o dues o tres, segons com s’encalentien els joves.

AJM: Quan jo vaig néixer, mon pare ja ballava els dimonis. Jo ja ho duia dins la sang.

TNB: Ho vaig començar sense una pesseta. I hem anat pertot, ho vaig seguir, i muntàrem un grup. En el lloc que ens han donat més ha estat a Barcelona, que ens donaren cent euros per una actuació, però sense anar enlloc a demanar ni cinquanta ni cent.

TNB: Per a mi la festa de Sant Antoni tenia molta d’importància, perquè m’agradava molt aquesta classe de tradició. Quan vaig començar no anàvem ni a to de música, anàvem estil pagès. Fins que vaig estar ben concentrat no em vaig aturar, i vaig dir “no ho he de deixar”, i ho vaig seguir tot el temps que vaig poder. Quan ho vaig haver de deixar, en Toni no trobava violiner enlloc, i a la fi en va trobar un de Vilafranca. Però llavors en Joan Sagrera, que no havia tocat cap violí mai, va venir un dia a ca nostra i em demanà que l’ensenyàs de tocar el violí. I n’hi vaig ensenyar tot el que vaig saber.

Què heu transmès al vostre relleu?

APR: El meu relleu va ser en Llorenç Pancuit i era un sonador i un ballador com jo i no li vaig haver d’ensenyar res.

Els sonadors de guitarra pagesos fan el batut. Els joves ja no el fan.

APR: Cosa que a mi no m’agrada. Però cada qual és cadascú.

L’haurien de fer, els joves?

TNB: Jo dic que sí, perquè des que era ben petit he sentit a dir sempre que el batut és el que fa el ball pagès.

APR: És el que fa el compàs.

AJM: Un sonador de guiterra, ha de tenir bon sentit, ha de saber remenar els dits, de la mà dreta i l’esquerra.

APR: Però ara parlam del batut, que és molt diferent. El batut a mi em fa molta de falta. Un ballador, quan s’escolta el so, quan sent el batut sap que és un punt de mudança. I si només rasques, sempre li dónes el mateix… Cosa que no comprenc. El batut és l’important…

AJM: És el que du el to, els dimonis mateixos si no senten el batut es perden.

TNB: Nosaltres, per dir una cosa més que no és de Sant Antoni, ensenyàrem quatre joves quan ens retiràvem perquè ens deien que no ens podíem retirar… perquè érem els darrers que tocàvem ball pagès autèntic. Ensenyàrem quatre joves, dos de l’Alqueria i dos de Cala d’Or. Pensau si estimen el ball de pagès que fa més de dos anys que han cercat pertot per poder fer un llibre de la mateixa pagesa de la banda de llevant, però tot documentat. La mateixa més antiga que han trobat documentada és de l’any 1314. Hi ha molta gent que està meravellada que la festa pagesa no s’aturi.

Sant Antoni és una festa d’origen pagès. Com explicaríeu que ara que la pagesia va tan al baix la festa estigui tan en reure?

APR: És mal d’explicar. Primer venien els pagesos de fora vila amb els muls, amb els cavalls, passaven de galop pel poble, passaven a les beneïdes. I avui qui ve de fora vila? Quatre tractors, quatre cans… Fora vila ha vengut a baix de tot i la festa ha augmentat molt. I avui que hi ha a fora vila, reis meus?

AJM: Molta d’herba seca.

APR: Molta misèria i molt d’abandó.

TNB: Fins i tot el senyor del Fangar volia que anassin el dia de Sant Antoni al Fangar, i treia ovelles, tots els animals, les bísties més guapes…

Heu anat a beneïdes a qualque lloquet de Manacor?

APR: Jo he anat a Son Sureda.

Com era aquesta festa?

APR: Hi anava un capellà a beneir. Hi anaven els pagesos de la barriada i de fora de la barriada. Jo estava al Rafalet de Rotana i fins a Son Sureda hi havia una hora. També n’hi havia a les Cabanasses…

TNB: A Can Ros, a Son Proens

APR: A Son Sureda, de capellà per mi hi venia don Baltasar.

A l’Espinagar també en devien fer?

TNB: Sí. I a l’Hospitalet, que també he estat.

Quina època pensau que ha estat la daurada del Sant Antoni que heu viscut?

APR: Si ho hem de dir per l’ambient, quan feien les beneïdes a Son Sureda, a Son Mesquida, a Son Valls… Avui es fa un Sant Antoni de festa que és una aglomeració de jovent, però una festa així com toca de Sant Antoni és el que fèiem primer.

TNB: Perquè han dit: “Hem de fer un dia de festa”, i han triat aquest dia.

Primer es donava molta més importància a les beneïdes que no a la vetlada.

APR: Sí, senyor! De molt. Avui es dóna la importància a la multitud de gent, i joves, i joves, i joves, i festa de Sant Antoni…

AJM: I engatar-se.

APR: I engatar-se i cançons ridícules.

Però qualque poc de suc ja hi devia haver en el vostre temps.

APR: Jo crec que sí, però com que jo estava a fora vila… cada qual se n’anava a ca seva.

AJM: Ja n’hi havia de gats.

TNB: Era una manera més honrada cap al pagès, cap a la humanitat. Ara s’ha desbordat.

APR: Si demanaves a qualque jove d’avui per què fan això, més d’un i més de dos, crec que no sabrien què haurien de contestar: “Perquè hi ha molta gent”.

La vetlada s’allargava fins a les tres o les quatre del dematí com ara?

AJM: En aquell temps feien la colcada, entrada de fosca. Trèiem el carro que tenim ara ben engalanat amb dos muls de bon de veres. Per ventura hi anaven deu o vint o trenta muls muntats sense muntura, perquè no hi havia muntures en aquell temps, amb la botella de suc pegant al mul… On ara hi ha el forn de Can Ribot, fa devers quaranta anys, en aquell temps que jo et dic, hi havia un cafè que es deia Ca na Curta. Els muls davallaven pel carrer del Teatre Principal a tota pastilla i entraven dins el cafè, i vidres romputs… anaven darrere la colcada. La botella, rap-a-rap-a-rap, i tocs al mul.

APR: Et contaré una anècdota contada de l’amo n’Andreu Cornet. Ell duia palla a Palma i justament no va poder vendre la palla fins molt tard, i havia de ser a les tres a Manacor, que era la sortida de la colcada. Va pegar al mul, que va córrer de trot i de galop fins que va arribar d’hora a Manacor. Això és contat seu. El desenganxa del carro, l’enganxa a la galera i va fer la colcada, però el va tenir vuit dies que no el podia treure de la pallissa, perquè l’endemà el mul no s’aguantava.

TNB: Ell cercava totes les maneres perquè Sant Antoni anàs en raure.

Els dimonis mai s’aturaren de sortir, però.

APR: Mai. Tot acabava. No sé com don Mateu es va ficar amb això… no devia poder consentir que una cosa tan antiga s’acabàs.

TNB: Va veure que aquesta tradició s’anava acabant de tot i ell va tenir coratge per tornar-ho a elevar.

Si no hagués estat per vosaltres que mantenguéreu la festa molt possiblement avui hauria desaparegut…

APR: Faria envant a haver-se’n anat a pegar a baix de tot.

Pensau que hi ha una manera de recuperar aquella autenticitat d’un temps?

APR: Jo crec que no, perquè llavors era una fe que tenien, una creença, i avui qui és qui creu? Qui és qui té fe en aquestes coses? Ni sants, ni santes, ni puríssimes, ni verges. Qui és qui té fe? És un altre món. Creu-me que si llevaven aquesta miqueta de joventut, de luxe, de fer lulea i d’engatar-se, la festa faria ben envant a tornar a pegar a baix.

TNB: Si aturaven això, faria net, perquè la gent de la nostra edat és la que participava de bon de veres a Sant Antoni.

Però igualment us emocionau cada any, tant si hi ha gent com si no n’hi ha?

APR: Per què, però? Perquè és una cosa que li agrada, perquè tota la vida ho ha viscut, i ho ha vist viure als seus.

AJM: Quan surts a ca nostra i veus aquella gentada… una hora abans guaites i hi ha dues-centes persones.

APR: Si no ets de caramutxa, t’has d’emocionar.

No us ho podíeu pensar mai, que arribaríeu aquí…

TNB: Un temps érem una vintena, entre sonadors i públic.

APR: Fa trenta o quaranta anys, també hem de dir que a Manacor hi havia vint mil persones i ara n’hi ha el doble.

TNB: I ara la joventut no ha de menester son pare ni sa mare, i llavors sí que anaven amb l’al·lotet a cal baciner.

APR: I avui amb dotze o tretze anys ja estan desmamats i es pensen que ja saben fer el que han de fer… A nosaltres no ens pareix ver… perquè jo amb les meves nétes de vegades discutim perquè o molt beneits érem nosaltres o molt vius són els al·lots d’avui, massa i tot.

I quin paper feien els dimonis d’un temps? Feien la mateixa por?

AJM: Una vegada férem perdre l’alè a una nina. Fèiem les travessies de Na Camel·la al carrer d’Artà. Darrere nosaltres venia aqueixa al·lota, però guardava distàncies. Vaig dir a en Toni Leu, que també era dimoni, “veus aquella rossa? Jo entraré dins una escala d’aquestes l’hem d’acorralar i hem de mirar si té por o si és botxor que té”.  Vaig entrar dins una escala, ella va passar i quan va haver passat, vaig pegar una remenada al picarol, es gira, em va veure i va quedar en terra estesa, va caure redona.

TNB: Com si la veiés…

AJM: Vaig dir a un parell de jovenelles, cuidau-vos d’aquesta nina…

APR: Llavors tenien una por al dimoni… Ara no, perquè la gent ha estudiat molt, ha vist molt, ha après molt, i veu que no hi ha el perquè tenir tanta de feredat a un vestit que davall hi ha un home. Llavors era el dimoni… Llavors hi havia infern, purgatori i glòria, i avui què hi ha, si estàs bé en aquest món?

AJM: Herba seca.

APR: Nosaltres hem viscut una època que, de vegades ho dic a les meves nétes, “vosaltres no podeu creure el que nosaltres hem viscut”. Hem vist una època tan diferent de la d’avui.

TNB: Ens hem divertit molt sense doblers.

APR: Hem vist una època tan diferent, que ens hem vist a no tenir espardenyes per dur i ara tenim una caseta, un cotxe, un bocí a fora vila. Allò era un altre món.

APR: A edat de deu anys em llogaren de porqueret a la Torre de Porreres. Hi havia el senyor més estrany que  he vist en la meva vida. Jo, com qui guardava els porcs, vaig veure un picapedrer que per posar un escaló de pedra per davallar a la pleta, el senyor assegut davant, i això m’agrada i això no, hi va posar tota la setmana. El dissabte li va dir: “Ara està bé”. Després em llogaren a l’hort de Sant Martí, que hi vaig estar dos anys. Després vaig venir a Son Perotí i després al Rafalet de Rotana, que hi vaig estar vuit anys, fins que em vaig casar. Als vint-i-tres anys em vaig casar, vaig anar a estar a les Pedreres, i fins que la meva dona va poder. Don Joan Sans em va dir: “Si no lleves la teva dona de fora vila, de les vaques, l’enterraràs abans d’hora”. Em vaig fer el carnet de xofer, vaig venir a Manacor, vaig fer nou anys de feina amb en Pep Galmés, un any amb l’amo en Tomeu Perot, i amb els germans Sansó tretze anys. Fa setze anys que em vaig retirar, i si voleu res de n’Alberto, carrer de Covadonga, 38, ca nostra, ca vostra, en coses que us puguem servir.

I vós?

AJM: Jo vaig començar molt jove a fer putades. Va passar en Toni Banya, al cel sia, i em va dir “que vols venir a estar amb nosaltres”. I dic: “Sí”. Vaig entrar dins ca nostra i dic “si ara li deman per anar-me’n em dirà que no”. I vaig partir.

Quants d’anys teníeu?

AJM: Set. L’al·lot a l’hora del dinar no va comparèixer i ningú no sabia on era l’al·lot. En Toni Banya estava a veïnat de cals Perduts. Va passar sa mare dels Perduts: “Uep, Toniet, què fas per aquí?”. “Estic llogat de porqueret aquí amb l’amo en Toni Banya”.

I on era això?

AJM: A Son Rector, allà deçà Son Talent. Aquella dona va partir cap a la vila i quan va ser a ca nostra, que estàvem al carrer de la Verònica, va veure un remolí de dones plorinyant i diu “què passa, que hi ha res de nou?”. Li contestaren: “El nin d’aquesta és mort”. “I quin és?” va dir ella, i es va posar a riure. “I això et fa rialles?”, li digueren. “Qui és que l’ha vist mort? Perquè es viu, està llogat a can Toni Banya de porqueret i fins dissabte no vendrà”. El dissabte vaig partir cap a la vila i quan vaig ser a l’endret d’aquí on hi ha la pista dels cavalls ja feia les passes curtes. Vaig dir diu “vatuadell aquí es rifa un esbart de mamballetes i jo tenc totes les paperetes”. Vaig entrar dins ca nostra, hi havia la padrina i em diu aferrada per mi “fill meu, per què te’n vas sense dir res?”. Va passar mig any o un poc més. Anava amb els porcs enfora, i vaig pegar al Rafalet. Hi havia en Llorenç, en Miquel, en Joan i na Francisca. En Llorenç em diu: “On estàs llogat de porqueret?”. “A can Banya”, vaig dir. “Vols venir a estar amb nosaltres?”. “Si ens entenem”. “Què guanyes cada mes?”. “Cinc duros”. “Idoi si vols venir a estar amb nosaltres et donarem cinc duros cada mes i cinc quilos de farina”. I això era el temps de la fam, i vaig dir dic “dilluns vendré de cap aquí”, i en lloc d’anar cap a can Toni Banya vaig partir cap a l’altra part. I el dimarts, en Toni Banya s’atura a ca nostra i diu “i el nin que no està bo?”. I ma mare diu: “Que no és a ca vostra?”. “No”. “Què vol dir no?”. “Es va aixecar més dematí i quan havia sortit vaig guaitar defora i ja no el vaig veure”. Jo havia voltat per la via del tren per anar a agafar el camí cap a la Vall. Dissabte vaig dir “l’amo en Llorenç, per què no em donau la farina avui?”. I aquell home tenia cinc o sis sacs de farina en aquell temps de la fam a dins una cotxeria. Va agafar un lliurador d’això de botiguer, em va omplir un saquet, el va fermar ben fermat, me’l pos davall el braç i cap a la vila. I quan arribava aquí on hi ha el quarter de la guàrdia civil em vaig dir “a mi em convé sortir del camí perquè per aquí la gent em fotrà una mamballeta i em prendrà la farina”, i vaig anar camp a través cap al molí d’en Beió i ja vaig ser a ca nostra. I ma mare em diu: “Que es pot saber d’on véns?”. Dic “sí”. “I què dus?”. “Farina”. I diu: “Àngela”, a la germana gran al cel sia, “vés a comprar dues arengades”. I en un moment va tenir la pasteta en marxa i ja vàrem tenir per sopar. La possessió del Rafalet de la Vall era del metge petit que estava devora ca les monges franciscanes, era metge d’al·lots, ara no em record què li deien…

APR: No era dels Beions aquesta possessió del Rafalet de la Vall? De na Beiona…

AJM: No… jo dic el Rafalet i no és al Rafalet, era als Coscolls, que havia estat.

I llavors continuàreu a fora vila?

AJM: No. Llavors vaig venir i em vaig posar a fer de fuster, i un any de molta crisi ens varen treure defora a tots. Ens volien indemnitzar amb dos quilos de fideus. I jo li vaig dir: “Els dos quilos de fideus seran poca cosa”.

APR: Imagina’t, el canvi tan gros que hem viscut.

AJM: Vaig anar a cercar feina per fora vila. I em varen dir “a Aubedellet cerquen un missatge”. I dic: “Bones tardes”. “Bones tardes”. “M’han dit que necessitau un missatge”. Diu: “Tu que saps llaurar?”. “Sí, què vol dir si sé llaurar? Qui és que no sap llaurar?”, li vaig dir jo. “No, i n’hi ha que no en saben”.

Aquí quants d’anys teníeu?

AJM: Devuit. Em vaig posar a llaurar i arribàvem a una figuera. L’amo venia devora jo i quan som a la figuera diu “ou!”. “Com ou?”, dic jo, “erri!”. I vaig agafar l’arada i quan anava a pegar a la soca de la figuera, la vaig estirar, l’arada es va tombar i quan havia passat diu, “vatuadell, i és ver que en saps de llaurar”. “Idò, jo us ho havia dit que en sabia”. Res, només quedava parlar dels doblers. Diu: “Què vols guanyar?”. “Vós que em voleu donar, perquè no hauria de fer baix, jo?”. Diu: “300 pessetes cada mes”. “Jo venia amb la idea de cent duros”. “No te’ls puc donar”. “Idò no farem barrina. Bones tardes”. Vaig agafar la bicicleta, i cap a la vila. I no sé qui vaig veure i em va dir diu “a l’hort d’en Salvador Beió en necessiten un per regar”. I cap a l’hort d’en Salvador Beió. I em diu: “Tu que saps regar això?”. “Clar que sé regar. Donau-me el càvec”. Em va donar el càvec i vaig pegar quatre tocs al tap. “Pots venir aquests tres dies a prova i si t’agrada farem barrina”. Ho férem així. Tenia jo a les mans els dematins quan agafava el càvec no el podia estrènyer de rampa. “M’haurien de dir que no servesc, vatuadell”. I em diu: “Què has pensat?”. Dic: “Cent duros cada mes, mantengut i la roba me la renta ma mare”. “Va bé, segueix!”. I vaig fer l’estiu regant, tot lo dia amb els peus en remull.

I vós?

TNB: Jo, la meva història és molt bona de contar. Em diuen en Tomàs de la Mola o en Tomàs de Son Llodrà Nou, perquè vàrem estar set anys a cada lloc. De Manacor, als quatre anys, ens n’anàrem a Son Macià. Vaig fer de conrador fins als denou anys. Als denou anys me’n vaig anar al servici voluntari. I tot d’una que vaig venir del servici ja me’n vaig anar de fuster a can Pipado, a Manacor. Venia amb la bicicleta de Son Macià. I d’aquí ja no m’he mogut. Vaig comprar un solar un poc abans de casar-nos, hi vaig fer una casa. Me’n vaig anar a un taller, que ja no m’he mogut fins que m’he jubilat.

APR: Tu t’imagines que del Rafalet me’n vaig anar a peu un any i mig a Vilafranca i de Son Perotí tres anys. Són quatre anys i mig a peu de Manacor a Vilafranca cada dissabte. Del Rafalet no em bastava una hora. Prenia cap als Bessons, sortia al pont del Caparó, i més d’una hora. Llavors, no sé com, vaig poder comprar una bicicleta, que no oblidaré mai el que em va costar: 47 duros. Hi anàrem amb en Llocii, en Sebastià Llocii. Jo devia tenir quinze o desset anys. “Allà hi ha un caramull de màquines, per aquests doblers munta-n’hi una”. El meu cunyat me’n va muntar una tot el diumenge, fins l’horabaixa de tot, un pedal d’aquí, una roda d’allà, el seient d’aquí deçà. Amb el fre de darrere, més content que un pasco. El primer diumenge que la vaig treure vaig anar a un ball de Son Boga, estrenava calçons i bicicleta. M’agafa de darrere una altra bicicleta, em toma i els calçons nous quedaren amb un esqueix i aquest genoll… per espai de sis o set anys no vaig anar enlloc, cada vegada que el temps es canviava o que feia una aigüeta un poc més feixuga, tuadell… Així és que la vida nostra és molt difícil de creure i de donar a entendre…

Però si feis balanç, n’estau orgullosos.

APR: Jo sí, perquè no teníem res. Ens casàrem amb la meva dona. Anàrem un dia per Palma i ens sobraren 400 pessetes. M’has d’escoltar bé. Estàvem a les Pedreres a mitges. El primer mes cobràrem 1.730 pessetes, a mitges. I amb aquestes 400 pessetes ens sobraren…

“Després d’haver-me llicenciat de la mili, molts de vespres dins el llit encara veia els morts”

Toc a la porta de can Tòfol Pastor, a la barriada de la Torre, a Manacor. Estan una estona a venir a obrir-me. Pas pena que no m’hagi sentit, perquè la seva filla m’ha dit que és molt sord. “És l’únic que té”, diu. Però en un instant , m’obre la figura petita i enèrgica de Tòfol Pastor, Pífol. Passa dels noranta anys i es mou vívid i xalest. “Véns tot sol?”. Li contest que sí i em convida a pujar a un seu xibiu que té al sòtil. “Només hi puj jo, aquí”. Puja les escales com un nin de quinze anys. Sense dubtes, amb energia i decisió. A la fi, després de travessar tot el sòtil, arribam a l’estudi d’en Pífol. I allà, gairebé sense fer cap pregunta, em comença a parlar del tema que havíem concertat.

Quan va començar la guerra jo record que, no sé si era dissabte o diumenge, hi havia unes carreres de bicicleta que no passaven per Manacor, anaven de la carretera de Palma cap a Petra, i anàrem amb bicicletes a veure-les passar. El temps que esperàvem vàrem veure venir uns cotxes amb falangistes, blaus, i cridaven “arriba España”, qualcú també els va insultar. Després tornàrem a Manacor i trobàrem que els carrabiners havien detengut els falangistes, que venien a Manacor a fer-se’n càrrec i els carrabiners i els municipals guardaren l’Ajuntament. Els guàrdies civils estaven “aquartelats”, no sortiren. L’endemà ja vengueren militars i record que posaren un canó de bombes per devora on era Majòrica. Havien agafat els carrabiners i el cap dels municipals de Manacor, que era en Toni Barceló, padrí de l’actual director de l’Ultima Hora, en Pere Comas.

I aquest home era manacorí?

No. Era inquer, però s’havia casat a Manacor. Bé idò, tots aquests estaven cara a la paret a S’Agrícola. Hi havia hagut trull pel Rosari. Aquests carrabiners i municipals se’ls enduien a Palma. I el cap dels municipals es va salvar perquè si hagués quedat a Manacor l’haurien despatxat. Jo, en aquell temps anava a la Casa del Poble.

La Casa del Poble és on després posaren la comissaria de la Policia Nacional?

No, allò era la seu dels republicans, que jo també hi vaig anar, i hi havia en Pep Sales que cremava llistes de socis de la Joventut Republicana, que estava en el pis. La Casa del Poble estava aquí on ara hi ha una gestoria al carrer d’en Bosch.

Aquesta que hi ha devora la Joieria Fermín.

Sí. En aquesta casa, que té un bon corral, hi havia la Casa del Poble. I jo com que en aquell temps feia de mosset de fusters, anàvem a la Casa del Poble, cantàvem amb el cor, ens havíem fet socis honoraris de les Joventuts Socialistes, ens havien dat una estrelleta. Això va ser el començament.

I recordau quan vengueren els rojos? Éreu al Port, la vostra família?

Me’n record. Nosaltres érem a Manacor. Quan hi va haver el desembarcament, tothom va sortir del poble, perquè venien avions a bombardejar. Una germana meva, hi tenia al Port, que la vaig veure arribar, que estava, per cert, de teta a cals Serveres. Era una germana més jove que jo. El primer dia anàrem a les Barraques, però jo vaig quedar a Manacor. L’horabaixa el meu cosí em va dir: “Convé que te’n vagis, també”.  Sé que me’n vaig dur un conill que havíem mort el dia abans, i no teníem geleres i me’l vaig endur. Uns falangistes quan sortia cap a fora vila em donaren l’alto i em miraren què duia dins el sarró. Els vaig dir que anava a les Barraques i com que un de les Barraques s’havia apuntat falangista ja no els digueren res i va anar bé. Com que hi havia tanta gent que anava a fora vila, els caps militars i falangistes de Manacor digueren: “Els qui no vénen a ajudar-nos és que són contraris”. Els falangistes anaven per fora vila a cercar gent. I hi havia molts d’innocents. Just a veïnat de ca nostra, al carrer que ara és Bartomeu Sastre, hi havia els Birombos, i agafaren son pare i dos fills que se n’havien anat a fora vila a una caseta que no era seva, sols, amb una veïnada. Els agafaren, els dugueren a la presó, i eren analfabets, només eren cossi i ribell, ni sabien si hi havia política. I a tots tres els despatxaren. Foren uns dels molts que hi va haver, perquè dels qui eren regidors em pareix que només es va salvar en Marçal. I record que anant al ferrer de Can Puça, devora l’Hípica vella, vaig passar per la Graduada, que jo hi havia anat a escola, i vaig veure les tres infermeres. Estaven allà dretes, no record que estiguessin fermades ni res, eren allà dins aquella entradeta que hi ha. Jo passava i vaig veure que anaven vestides de blau, i em pareix que duien un braçalet, i l’endemà digueren que les havien afusellades. Però n’hi ha que diuen que se les endugueren al Rosari i les violaren, però jo no ho he vist, i no tenc proves, però pareix que hi ha proves. També, i ja ho vaig dir al pregó, vaig anar a l’Escola de Treball, devora on ara hi ha l’escola de Simó Ballester, i hi anàvem els horabaixes.

Una escola de treball és una escola de formació professional?

Sí. Hi havia fuster, ferrer, mecànic, electricista i escultor. I una hora cada setmana un poc de teòrica, de gramàtica, que ens servia de reforç. El 1937 em donaren cent pessetes de premi per l’escola i ens dugueren una setmana per cala Major.

Quin ofici apreníeu, a l’escola de treball?

De fuster. Jo feia de mosset i ho fèiem tot a mà. L’any següent, el 1938, el temps de les vacacions, ens havien ajuntat els de l’escola i els Fletxes, els Balilles, les joventuts de Falange, a cala Agulla. Estant a cala Agulla anàrem a veure la rectoria de Capdepera, que per cert el capellà era manacorí, Carboner, li deien. Allà vaig llegir al diari que em cridaven a files. El meu cosí, que era Tòfol Pastor com jo, va anar a donar els noms a l’Ajuntament i em vaig haver d’incorporar a la mili.

Això vol dir que féreu el servei militar en temps de guerra.

Sí, i jo sempre dic que els qui érem soldats d’en Franco és perquè no érem falangistes. Els qui eren falangistes se n’havien hagut d’anar amb les banderes de Falange. Ens entregàrem. Primer estiguérem a Palma i allà vaig fer una putada, que va sortir bé.  Ens dugueren a Inca i d’allà embarcàrem a Menorca, que al febrer hi hagué la conquesta de Menorca.

Quina és aquesta “putada”?

Ens donaven adreces d’al·lotes, a nosaltres ens les donaven de Manacor, als de Llucmajor, de Llucmajor, i així… per escriure’ls com a “madrines de guerra”. Jo vaig dir: “Escriuré a la filla d’en Franco”. I els altres em digueren: “No tendràs co…”. Jo estava arrestat de feia una setmana i dic: “No? Pagau el segell i ara mateix escric”. Vaig escriure, els vaig dar el sobre, que em pensava que no el tirarien. I del cap d’una setmana rebem carta, al quarter. Al sobre deia “Secretaria general particular del jefe del Estado. Exenta de censura”. No dugueren la carta quan donaven la correspondència a tothom, la dugueren, plovent, allà. I els qui sabien que jo havia escrit començaren a dir-me “el gendre d’en Franco, el gendre d’en Franco”. I em va servir perquè tot el temps que vaig fer de mili (només en vaig fer un any perquè em llicenciaren per fill de viuda, la meva quinta en feia set anys) tots els oficials em tengueren respecte.

I què deia aquesta carta que us enviaren?

Aquest (i assenyala la revista Brisas, on surt una entrevista que li va fer recentment Llorenç Capellà), quan li vaig parlar de son pare i d’un oncle seu que feia el servici amb mi, que també era Llorenç Capellà com ell, em va dir “saps quina memòria que tens”. I jo dic: “No només em record la que he rebuda, que la tenc i l’he llegida moltes vegades, sinó que també em record de la que li vaig escriure”. Li deia, amb la literatura que hi havia en aquell temps (i diu, de memòria): “Distinguida señorita, aunque no tengo el honor de conocerla personalmente, tantos han sido los elogios que de usted he leído en la prensa que no he podido resistir el deseo de solicitar de usted un grandísimo favor. Desde que me presenté en las filas del ejército he pensado escribirla a usted rogándole me aceptara como ahijado de guerra, en la seguridad de que al acceder a mi petición sabrá alegrar mis horas de soledad espiritual. No me juzgue de poco respetuoso, créame que su bondad es lo único que me atrae para pedirle un favor tan grande. Como le digo anteriormente, yo no la conozco a usted, y usted también ignora quién soy yo. No nos importe. Hemos nacido los dos bajo el mismo cielo y su bandera és la mía. Somos pues espiritualmente hermanos en la alegría, i hoy que la guerra nos abruma lo somos también en el dolor. Esperando me honre en contestarme se despide…”. I en Capellà em va dir, diu, “però la teva bandera no era la seva”. Però no l’hi podia dir, eh? I la carta que vaig rebre, venia amb un retrat d’en Franco, i deia: “Distinguido soldado, en nombre de la hija de su excelencia el Generalísimocontesto a su atenta carta fecha de la actual para manifestarle que aún sintiéndolo mucho no puede acceder a sus deseos, ya que dada su corta edad se encuentra dedicada al estudio y a su formación educativa. Reciba el saludo de Carmencita Franco, que le desea mucha suerte en la campaña. Quedando de usted, que estrecha su mano, Francisco Franco”, però que era el seu cosí, que era el coronel secretari, Franco Salgado Araujo.

Anàreu cap a Menorca.

Una vegada que els nacionals agafaren Barcelona, Menorca es va trobar que tot el que podia rebre fins aleshores ho rebia de Barcelona, i miraren d’arreglar-ho amb el Govern anglès per rendir-se. Jo sé que un general d’en Franco havia anat amb una llanxa torpedera a les costes de Ciutadella a conversar amb qualcú, perquè hi anà un soldat manacorí a guardar amb el fusell metrallador. Enviaren el comandant que hi havia, en Guerra, al Mercadal perquè s’enfrontàs per ells poder fugir, i és clar, el qui va rebre va ser en Guerra. Nosaltres havíem anat a Menorca en el creuer Navarra. Partírem d’Inca devers les quatre del capvespre i embarcàrem devers les deu. Partírem a les dotze de Palma. L’endemà dematí quan veiérem claror, vèiem costa i ens pensàrem que arribàvem. Era Cabrera. Passàrem tota la costa de Mallorca fins cala Rajada, i d’allà cap a Ciutadella. Del Navarra, passàrem a un veler, i d’allà cap a Ciutadella. Allà trobàrem molta gent dins els soterranis, que sortiren i volien cantar “Cara al sol” i no la sabien gaire. Vàrem estar un dia a Ciutadella. El tinent m’havia agafat com el gendre d’en Franco, i no em deixava moure de devora ell. Li vaig dir: “Tinent em pareix que li fugiré, trob que anam molt davant”. I em contestà: “No passis pena no passarà res, el coronel ha desembarcat amb nosaltres”. L’endemà el tinent m’agafa i em diu: “Agafa dos soldats, te’n vas a l’hospital de Ciutadella i du dos presos”. Vaig agafar dos manacorins, que a un li havien mort son pare, n’Andreu Sánchez, que era fill de carrabiner, i també amb en Pedro de Corea. Partim cap a l’hospital. Allà ens diuen: “No són dos, són quatre que vos n’heu de dur”. “Un momentet”, vaig dir jo, “mos ne durem dos i ja tornarem”. Quan vàrem ser defora, diuen “que els hem de fermar?”, i jo dic “no”. I allà defora els vaig dir: “Escoltau, noltros tres som més rojos que voltros, però no intenteu fugir, perquè duim la bala dins la recambra, dispararem. Perquè si fugiu, es pensaran que ho heu fet a posta. Així és que vius”. Partírem, ells dos, un soldat a cada part i jo darrere amb el fusell. I un dels dos digué: “Si anam per aquí és més a prop”. I hi anàrem, per damunt murada, i va ser més a prop. Els entregam al quarter. I tornam cap a l’hospital a cercar els altres dos. I un em diu, perquè aquesta gent estava espantada: “Que hem d’anar per aquí?”. I jo dic: “Que hi ha lloc més a prop?”. I em diu: “No”, i era que passàvem per davant ca seva. Amb això, vaig començar a sentir plors. I dic: “I ara?”. “És que és ma mare, que la puc anar…”. Dic: “Sí”. Els altres soldats quedaren amb ells dos i jo el vaig acompanyar a sa mare. I plors. Llavors per Ciutadella jo no podia passar per aquell carrer, per si es pensaven que era jo que me l’enduia. Problemes…

I a aquella gent què li passava, l’afusellaven?

No… a tots els feren judici. D’allà anàrem al Migjorn i del cap de quaranta dies ens duen a la Mola. Allà vaig poder veure que si a Manacor havien fet una barbaritat de matar gent, allà hi havia una sala gran que encara hi havia per les parets i per en terra, sang seca, que n’havien metrallat devers trenta o quaranta allà dins, oficials, coronels, comandants, capitans… I vaig dir: “Si allà ho han fet malament, aquí…”. Per cert, tenien pres allà el que havia posat la metralladora, que aleshores era sergent, i després ja era tinent o capità. Hi hagué una setmana d’afusellaments, i tot cristo va haver d’anar a afusellar. I aquells dos manacorins que els havien mort son pare aquí, hagueren d’anar a afusellar… N’Andreu Frau mateix també hi va haver d’anar. De la presó, desset de filera, feien com una bossa i els duien cap allà, però allà, en el moment d’afusellar, als que els havíem acompanyat ens feien girar d’esquena, però llavors ens feien desfilar per davant els morts. A mi em sortiren grans per tot el cos… la sang em va fer…

Vós no hi haguéreu d’anar, a afusellar?

No, perquè com que jo no feia guàrdies, vaig dir: “Em poses de guàrdia i no em tornis a llevar”. Em posaren a la presó de guàrdia. Revisava els paquets que duien, els censurava les cartes. Així mateix menjava qualque raola. Varen ser quaranta dies molt putes. A mi m’havien llicenciat i molts de vespres dins el llit a ca nostra encara veia els morts.

I en tornar, us sentíreu perseguit, a Manacor?

No perquè jo llavors ja era el gendre d’en Franco. Els primers dies sí que m’hi vaig veure. Jo havia estat en bregues de la Casa del Poble, qualque pedrada per devora el Convent… I vaig dir: “Uep, no sortiré de ca nostra”. I anant a ca nostra, al carrer del Codolí, actual Bartomeu Sastre, vaig veure un grupet de falangistes joves, entre ells el fill del capità Jaume, i els vaig anar darrere per veure què feien. Anaren fins a l’alameda, voltaren cap a Can Xispa. Allà hi havia un company meu que jugava, i era dels qui venien a la Casa del Poble amb mi. Li deien Domingo. Se l’endugueren. Quan varen ser a sa Bassa, encara no havien voltat cap a cal capità Jaume, i un d’ells que llavors va ser molt amic meu, diu: “Ès, allà n’hi ha un altre”. Va venir cap a jo, i era dos o tres anys més jove que jo, i li vaig dir: “Mira’m”. I quan va veure que era tot sol, va tornar arrere. A l’Escola de Treball, quan anàrem a cala Agulla, estiguérem a una tenda de campanya amb tres falangistes. Així mateix, un cap de falange que venia molt pel taller de fusters, em digué: “T’has salvat perquè pareixes més jove del que ets”.

I no us feren prendre mai oli de ricí?

No, a mi no. A aquest jove que el dugueren a cal capità Jaume, el posaren al soterrani, no sé quin temps i li feren prendre oli de ricí, no sé si una cullerada o un tassó. I va sortir amb una bandereta espanyola aquí i una medalleta del Sagrat Cor, i li digueren que no s’ho llevàs. Era en Domingo Riera, cosí de l’Esquerranet.

Aquells anys de guerra i postguerra, la gent devia anar molt cloc-piu, per Manacor…

Por, hi havia molta por.

I fam.

Sí, n’hi va haver. Hi va haver cartilles de racionament. El tabac tot estava racionat.

I això afectava tothom per igual?

Sí, però n’hi havia que es feien rics. Els vilafranquers i els santjoaners compraren tot s’Illot perquè tengueren molt de blat. N’havien d’entregar, però sempre hi havia molta falta, no l’entregaven tot. Els qui no teníem ho passàvem malament, vaig haver de menjar pa de blat de les índies, pa de monei. Els meus sogres amb un molinet havien de capolar el blat i no el podien dur a un molí. Record que un vengué a fer-se una maquineta de fideus al taller i li vaig dir: “Per fer els macarrons, com els farem el forat?”. Sempre he estat un poc collonera, un poc humorista. Però ho arreglàrem, i li férem el forat.

Humorista, polític, dibuixant… Tòfol Pastor em mostra algunes caricatures i dibuixos fets seus. Es treu de la cartera un dibuix i em demana si sé què és. “Això és la cara d’en Hitler”, li dic intrigat. Desplega el paper i només hi veig quatre porcs. “És la cara d’en Hitler dibuixada amb els culs de quatre porcs”. I riu satisfet. Acabam la conversa i li faig un parell de retrats, astorat per la seva capacitat de memòria. Noranta anys no són res.

La història robada

Feliç idea la de La fornal d’espectacles de produir una versió dramatúrgica de La història robada, el llibre biogràfic que Antoni Tugores va escriure ja fa alguns anys sobre Antoni Amer, Garanya, el batle republicà assassinat pel feixisme durant la guerra civil. Interpretat per cinc actors joves i professionals, l’espectacle gaudeix de la força necessària per fer mantenir a les cadires un públic atent i interessat durant una hora i vint minuts. La història del batle Antoni Amer és contada amb habilitat narrativa i deixa com a puntals de la seva biografia la introducció dels valors republicans, la construcció d’escoles i la convivència amb un feixisme creixent, encarnat sobretot en els pagesos rics que han ocupat el lloc dels senyors, arruïnats quan s’entra al segle XX. Un feixisme que acabarà tomant una a una totes les fites assolides per la república i pels valors que encarna. La història robada en la seva versió teatral s’ajusta prou fidelment al llibre de Tugores i ho fa tant des de la presència de la seva filla Laura en els prolegòmens del muntatge com també d’una detallada anàlisi dels fets històrics que des del segle XIX precipitaren primer l’arribada de la república i després l’adveniment imposat del feixisme. La màgia del teatre és capaç en aquest cas de fer-nos reviure d’una manera més simbòlica que real els fets que marcaren aquells convulsos anys trenta, anys pens d’il·lusió, de canvis, d’idees i de passió. Anys que veieren el seu caminar estroncat per un feixisme que a La història robada es concentra en un sol personatge, en Colau, paradigma de la intolerància, de la incultura, dels doblers bruts, de la por de la democràcia. Especialment fina la interpretació de Tomeu Amer, en aquest cas. En Colau, el feixisme, sembla rebre una ditada de mel al final de l’obra, on se’ns mostra com un personatge humà turmentat pel seu passat fosc, negre. I tanmateix, la intolerància no canvia mai de color, i persisteix. També Xesca Vadell demostra ofici i armes poderoses en encarnar la viuda del batle Garanya. Tot i el final desconcertant, on uns operaris de la neteja semblen voler fer net d’un passat que ha romàs homenatjat durant tota l’obra damunt l’escenari, les mamballetes que clogueren l’espectacle, volgueren ser un reconeixement a la tasca de La fornal d’espectacles i al seu muntatge fet amb correcció i elegància, però també una reivindicació de la justícia històrica envers les víctimes de la barbàrie feixista. Emoció i gratitud del poble de Manacor envers aquells antics republicans i també envers els qui ara ens els han acostat una mica més. La història robada ha de ser una eina de recuperació de la memòria històrica entre els més joves, una oportunitat perquè petits i joves coneguin qui som, i d’on venim, què teníem i què ens varen robar.